dimecres, 10 de febrer de 2010

PARES & FILLS

Pablo Picasso i el seu fill Claude.
Fotografia de David Douglas Duncan

Estic inventant dos personatges, un pare i un fill, que han viscut tota la vida separats. M’agradava la idea de la “separació forçosa”, així com la de sentir, molt tard i només per part d’un d’ells, la necessitat de retrobar-se, potser amb la intenció de demanar perdó per no haver-ho fet abans. Aquest paper s’esqueia més al pare: vaig pensar que, fos quin fos el motiu de la separació, l’adult era el pare, i havia de ser ell qui iniciés la recerca del fill. En la fase d’escriptura en la que em trobo, penso que ja sé quina serà la causa de la separació (ho comentaré en un post futur), però aquesta causa no està (o sí) entre les idees generatrius que conformen el trencaclosques que ha d’encaixar abans de poder començar la novel·la. La idea primera, igual que ho era la del fet d’una obra de teatre sense espectadors, era la d’un pare que busca un fill quan és massa tard. Ve, com comentava en el post anterior, de la relació entre en Ben i en Samuel a L’habitació d’en Beckwitt (Empúries 2009). Pare i fill s’havien distanciat i, aparentment si més no, cap dels dos sentia la necessitat d’un retrobament. Encara més: semblava que l’evitaven. Quan finalment es produeix (al final de la segona part de la novel·la) el lector queda relegat a no saber què passa entre ells. Què es diuen. Si algú demana perdó a l’altre. No, tot això no ho vaig pensar mai, perquè sabia que no era el tema de l’obra.

Ara però, en aquest projecte nou, sí que hi havia d’haver un personatge que apostés pel retrobament. Un pare. Vaig escollir un dels actors que, l’any 1958, van representar per a ningú l’obra prohibida de Sartre, Les mans buides, al Patronat de Figueres. Ell seria el pare. Comparteix amb el meu propi pare la feina (telegrafista) i la seva afició al teatre (el meu pare, com ja he dit en una altra ocasió, va participar, també com a actor, en algun dels muntatges de Arlequín: és el de la foto, el que està assegut!). Al fill, en canvi, li he regalat el nom del meu pare, Vicenç. M’interessava, en un principi, que el fill fos actor professional, cosa que el pare no hauria aconseguit, i que visqués en una ciutat que, d’alguna manera, tingués relació amb el fet teatral (perquè s’hi fa molt de teatre, perquè hi ha bons teatres, perquè apareix en moltes obres dramàtiques). De la ciutat, si em permeteu, en parlaré més endavant, perquè aquesta ciutat en sí mateixa, era una de les idees del trencaclosques inicial, i ella, aquesta ciutat que vaig recórrer l’any 2007 durant una setmana sencera, em va portar a voler escriure aquesta història.

Tal com avanço en el procés d’escriptura, he descobert que el fet que el fill fos actor no resultava fonamental. Però sí era convenient que fos un creador (una mica com en Samuel, que no era actor com en Ben, sinó artista plàstic) i que s’hagués proposat generar una obra que tingués certa similitud amb el projecte d’estrenar una obra prohibida com havia fet el seu pare en la seva joventut a Figueres. Penso en una obra per a no ser admirada. En una peça per no ser feta/representada. M’interessa aquesta coincidència de propòsits, separats en l’espai i en el temps, però amb la mateixa voluntat transgressora o subversiva.

La separació entre pare i fill, el seu allunyament forçat, m’impulsa a jugar amb dues èpoques. Si el pare va estrenar l’obra prohibida l’any 1958, el seu fill Vicenç realitzarà el seu projecte en l’actualitat (2009?). Se m’obren múltiples possibilitats: el seu pare arribarà a temps per assistir a la seva creació? Interferirà, amb la seva presència, la intenció del fill de presentar-la sense ningú? Tindrà, doncs, un espectador?

Fa quinze dies vaig decidir que el fill seria un performer. Faria accions, intervencions efímeres que es realitzen en directe, en un espai i un moment concret, i que en tot cas poden quedar enregistrades. El mes de novembre passat vaig ser a Madrid. Amb la meva amiga Rosa Serra vam visitar l’exposició de l’artista i performer Marina Abramovic a la galeria La Fábrica. Sempre he admirat aquesta dona (en parlaré al post següent) i, casualitats de la vida, la vam trobar un parell d’hores després, en persona, al Centro Nacional de Arte Reina Sofía.
 Marina Abramovic. "The Kitchen".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada