DE LES MANS BRUTES A "NOVIEMBRE"

A Les mans brutes (Les mains sales, 1948) Jean Paul Sartre planteja els conflictes morals d’un jove burgès dins del partit comunista en un país indefinit de l’est d’Europa. Hugo, que només té 23 anys, és menystingut pel grup social al qual pertany la seva família i alhora és rebutjat (si més no posat en dubte) pels integrants del partit, precisament a causa de la seva procedència. Hugo surt de la presó després d’haver comès un assassinat i explica com van anar els fet a una companya militant. Dos anys enrere, havia demanat de prendre part activa en una acció contra un dels seus caps, Hoeneder, que tenia intenció de fer pactes amb partits conservadors per aconseguir el poder, i quan el va conèixer personalment (simulà ser el seu secretari personal) es va adonar que l’admirava, entenia els seus plantejaments i el considerà un home íntegre. Què havia de fer? L’havia de matar igual? A l’Hugo l’acompanyava la seva esposa, un personatge molt ambigu. De fet, ells dos entenien l’amor com un joc i acostumaven a “interpretar” dos enamorats. Jessica, que aparentment no volia tenir res a veure amb la “feina” encomanada a l’Hugo, resol, d’alguna manera, el conflicte del jove sobre com acomplir la missió homicida que li havien encarregat. Hugo mata Hoederer, sí, tot i que l’estima profundament, però no ho fa per convenciment polític, ni per ordre dels seus caps directes. Quan surt de la presó, on l’havien provat d’enverinar els seus propis companys, el partit s’ha transformat i donen per bones les tesis de Hoederer, alhora que honoren la seva persona. Per què Hugo sigui admès novament entre els seus col·legues, li reclamen oblidar l’afer Hoeneder, fer com si no hagués passat mai. No poden admetre que ells mateixos, ara defensors de les seves tesis, havien encarregat liquidar-lo. Ell al·lega no poder-se perdonar per haver-lo matat, però que aquest dolor per la injustícia el fa sentir viu. Per això no vol renunciar mai a portar el pes en la consciència ni a oblidar el que va fer. Els companys del partit, i ell mateix, entenen que Hugo és un militant “no recuperable” i cal que desaparegui.

El caire existencialista que pren l’obra és molt atractiu. Les mans brutes combina el conflicte polític, amb el social i el moral. Certament, tot el drama es produeix en el sí del partit comunista i entre les seves diferents escissions. Ben segur, i precisament per aquest centrar-se exclusivament en una ideologia que a l’Espanya de Franco estava perseguida, era irrepresentable.

13 actors, set quadres. Un text llarg, publicat a Losada l’any 58. De moment, aquest és el text que els meus actors de ficció pujaran a l’escenari del Patronat de la Catequística en una estrena sense públic.

El meu procés d’escriure una novel·la passa per tres fases. La primera, purament mental o de concepte, genera la necessitat de l’escriptura. Jo l’anomeno el trencaclosques i es basa en la interacció d’imatges. Representar sense públic una obra de teatre, és una d’elles. Ja vaig parlar de El público de Lorca, per exemple. També ho podria fer de Noviembre, la pel·lícula d’Achero Mañas estrenada el 2003. A partir d’una sèrie d’entrevistes a actors i actrius de mitjana edat, Noviembre és la història de la formació, evolució i desaparició d’un grup de teatre alternatiu que havien format de joves, quan encara estaven a l’escola del teatre. “¿Qué era "Noviembre"? "Noviembre" era Alfredo”. Aquestes són les primeres frases del guió. Alfredo és l’ànima mater del grup, la personalitat dominant que dicta les normes i fixa els objectius. Un grup de teatre que no vol actuar en teatres, que no vol guanyar calés. El teatre, per Alfredo, és provocació i enfrontar l’espectador de carrer (el que no busca anar al teatre) amb les seves pròpies misèries. Volen ser un mirall de la societat i integrar l’espai de la representació en l’espai de la quotidianitat. Una de les seves “performances” o accions és prou significativa: un assassinat de mentida en plena via pública (els integrants de "Noviembre" fan tots els papers, de l’assassí al mort, del policia municipal als del Samur) en una societat que viu els embats del terrorisme d’ETA. Amb un to general d’ingenuïtat que em sembla fantàstic, Mañas parla de les il·lusions, de la coherència, de la utopia i de la crua realitat. Els meus actors de ficció treballaven, com els de Agrupación Arlequín reals, a la Figueres dels cinquanta. Pel que explicaré a continuació, m’interessa que el desenvolupament de la trama de la novel·la arribi fins a l’actualitat. De Noviembre, de moment, he agafat la idea de les entrevistes als avis que en el passat foren els actors aficionats que estrenaren l’obra prohibida. Explicar el passat des del present, per fer encaixar les peces del meu trencaclosques.

I a això anava. Entre de les imatges que em donen voltes pel cap abans de sentir la necessitat real d’explicar la història (el meu procés habitual, com deia) n’hi ha una altra que té a veure amb el teatre i amb un dels temes ja habituals de la meva literatura, que és la relació entre pares i fills. Ho he treballat a La fi d’Europa (La Magrana 2006) o L’habitació d’en Beckwitt (Empúries 2009), i precisament d’aquesta última em vaig quedar amb el neguit de saber com evolucionaria la relació entre un pare i un fill, artistes tots dos. A L’habitació d’en Beckwitt, pare i fill no es busquen. Viuen separats, i callen fins i tot els retrets que es poguessin fer l’un a l’altre. Em venia de gust, en aquesta nova novel·la, plantejar una situació similar (la separació) però amb unes coordenades totalment diferents.