La meva àvia i unes companyes. Anys 50.
A l’inici de l’escriptura, hi ha sempre el desig de quadrar uns episodis. A l’inici del procés, hi ha la intenció de revelar una realitat de mil cares. El creador resta subjugat des de fa temps per una veritat de boira, dispersa, poc ferma. Al principi del relat, en la fase prèvia del pensament, hi ha unes ciutats, uns esdeveniments; hi ha l’afany d’homenatjar uns herois i unes heroïnes, de planyar unes víctimes, d’entendre uns desconeguts el comportament dels quals inquieta. Després de deixar inactiu aquest bloc durant dos mesos (hi ha hagut una peresa causada per una decepció; hi ha hagut la urgència d’uns altres episodis que necessitaven ser narrats; hi ha hagut una mort) la primera obligació que m’imposo és la de tornar a l’inici.
El meu pare a escola. Anys 30.
A l’inici hi ha una generació segrestada. Hi ha els homes i les dones que van néixer amb el franquisme i qui va mancar la perspectiva necessària per a la comparació. Homes i dones que van assistir a la primera escola nacional catolicista; que van aprendre d’exemples falsejats, de regles i normes errònies. Homes i dones (primer nens i nenes) que van créixer donant per vàlides un munt de mentides. Nens i nenes emparats pel silenci dels adults, que combregaven per força amb el despropòsit general patrocinat per les autoritats (in)competents. Quina pena. Quina pena haver d’admetre la seva ceguesa, la seva innocència malmenada. Quina pena comprovar com sovint els costa acceptar l’engany en el que van viure: els van fer donar per bona una vida de merda. Quina llàstima escoltar les seves justificacions, fins i tot la seva defensa d’allò indefensable. Però, es clar, és l’única cosa que tenen. És la seva veritat i entenc que costa desprendre’s d’un equipatge vital, emocional, per molt feixuc que sigui i per moltes andròmines inservibles que contingui. A l’inici hi ha, doncs la seva innocència. La voluntat de tirar endavant. Hi ha la seva curiositat, la seva por, la seva vergonya.
Amb Carme Gifre a l'escenari de la Cate. 1982
A l’inici hi ha també el teatre. El món de la representació, l’ús de la disfressa, l’adopció d’una personalitat que no t’és pròpia i aleshores ets sents (i ets) un altres, més lliure, més arriscat, més feliç. El teatre a Figueres; el Patronat de la catequística, els festivals de ballet de la meva mare, els pastorets. La tradició teatral de la ciutat; el pare buscant fotos de quan feia d’actor amb els “Arlequins” quan jo encara no havia nascut. Les escales de fusta que menaven als vestuaris del Patronat. La trapa dissimulada a terra per la qual apareixia el dimoni en escena, com si ho fes del no res. Les butaques vermelles, el silenci, l’escenari il·luminat, els ciclorames.
A l’inici hi ha Venècia. La ciutat és una escenografia perfecta, barreja d’allò pintoresc i d’allò simple i poètic en la seva justa mesura. Venècia és saturació de visitants al voltant de la plaça de Sant Marc i molt poca gent pel carrer quan te n’allunyes. Venècia són les impressionants obres d’art a les esglésies; l’estupefacció d’entrar en un temple allunyat i trobar-te un Tiziano de primera categoria. Venècia és l’abundància de Bellini a l’Accademia; l’explosió de Tintoretto a San Rocco. Venècia és estar assegut en una trattoria envoltat de bellesa i descobrir una finestra propera rere la qual passa una ombra i trenar una història terrible. Venècia és la voluntat d’unir en una trama, en uns personatges, el més profund dolor enmig d’un escenari de pur plaer.
“Van venir altres nens a viure amb nosaltres sota els llençols. Al final érem força colla. Un dia, en llevar-me, tot va ser diferent. El matalàs ja no era acollidor, sinó més aviat estret i rígid. Era el jaç miserable en un hospici. De tots els nens només en quedàvem quatre. “Ha arribat l’hora”, la veu de Déu nostre senyor ens va donar l’ordre. “Vet aquí l’infern. Obriu els ulls, prínceps”.
A l’inici hi ha també el teatre. El món de la representació, l’ús de la disfressa, l’adopció d’una personalitat que no t’és pròpia i aleshores ets sents (i ets) un altres, més lliure, més arriscat, més feliç. El teatre a Figueres; el Patronat de la catequística, els festivals de ballet de la meva mare, els pastorets. La tradició teatral de la ciutat; el pare buscant fotos de quan feia d’actor amb els “Arlequins” quan jo encara no havia nascut. Les escales de fusta que menaven als vestuaris del Patronat. La trapa dissimulada a terra per la qual apareixia el dimoni en escena, com si ho fes del no res. Les butaques vermelles, el silenci, l’escenari il·luminat, els ciclorames. 
A l’inici hi ha Venècia. La ciutat és una escenografia perfecta, barreja d’allò pintoresc i d’allò simple i poètic en la seva justa mesura. Venècia és saturació de visitants al voltant de la plaça de Sant Marc i molt poca gent pel carrer quan te n’allunyes. Venècia són les impressionants obres d’art a les esglésies; l’estupefacció d’entrar en un temple allunyat i trobar-te un Tiziano de primera categoria. Venècia és l’abundància de Bellini a l’Accademia; l’explosió de Tintoretto a San Rocco. Venècia és estar assegut en una trattoria envoltat de bellesa i descobrir una finestra propera rere la qual passa una ombra i trenar una història terrible. Venècia és la voluntat d’unir en una trama, en uns personatges, el més profund dolor enmig d’un escenari de pur plaer.A l’inici, sobretot, hi ha l’afany de trobar sentit a una història imaginada. Una obra de teatre que s’estrena per a ningú. Un pare que perd un fill. Uns joves que deambulen per la vida com si hi estiguessin de visita: algú els havia donat l’ordre de respirar.
“Van venir altres nens a viure amb nosaltres sota els llençols. Al final érem força colla. Un dia, en llevar-me, tot va ser diferent. El matalàs ja no era acollidor, sinó més aviat estret i rígid. Era el jaç miserable en un hospici. De tots els nens només en quedàvem quatre. “Ha arribat l’hora”, la veu de Déu nostre senyor ens va donar l’ordre. “Vet aquí l’infern. Obriu els ulls, prínceps”.Leo y Lito. Fotonovelas. 1992.
Les fotos i les teues paraules m'han recordat imatges del passat que jo també tinc a casa. L'escenari, és molt semblant al que jo feia de jove teatre, amb les escales de fusta i tot. De segur que la novela que has construït amaga veritats per ser contades.
ResponEliminaL'escala era la de la Cate? Si no l'era, ben segur que shi assemblava... jo recordo, especialment, la trapa, la màgia de l'aparició sobtada dun personatge a l'escenari a través d'aquell enginy. I la veritat de la ficció és tan real com la veritat mateixa, però té l'encant i les mil possibilitats de la ficció!
ResponElimina