dimarts, 19 de gener de 2010

ARLEQUÍN (1)

                                                                                                           Agrupación teatral Arlequín, "Muerte de un viajante" d'A Miller. Figueres 1959.
                                                                                                           Fons Tony Montal. Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà.
Al setmanari “Ampurdán” número 796, del 22 de gener de 1958, algú que signa “Carlo” i parlant del grup de teatre amateur del Patronat de la Catequística, destaca la seva orientació cap el “teatro experimental, teatro para minorías. Teatro de estudio. Teatro que ampara y alienta comedias desechadas por compañías profesionales, temerosas de perder con ellas el favor de un público meramente comercial”.
Aquest grup de teatre, conegut primer com Elenco del Patronato i després com Agrupación teatral Arlequín, estava capitanejat per Tony Montal i comptava amb el suport i col·laboració de la intel·lectualitat de l’època. L’amic Alfons Gumbau està enllestint (ja està en fase de galerades) un llibre sobre les activitats del grup que, amb la perspectiva del temps però també en el seu moment, resulta una peça clau per entendre la vida cultural de Figueres i la seva important tradició teatral. El meu pare, Vicenç Burgas, en fou membre, de vegades com a crític per a la premsa i també com a actor en vàries ocasions. Jo n’havia sentit parlar a casa, és clar, i havia vist fotografies d’alguns dels muntatges.
Em dedico a fer una recerca sobre la història del grup a través de la xarxa i dels papers del pare. A continuació contacto amb una de les actrius, la Ma Àngels Aupí, que em rep a casa seva el dia 16 de novembre i respon a totes les preguntes de caire pràctic que li plantejo: com eren els assaigs, quin ambient s’hi respirava, si hi havia una certa voluntat “opositora” al règim a l’hora de triar els texts, la majoria d’autors americans com ara Tenesse Willians, JB Priestley, T Wilder, E O’Neill o J Barrie. M’interessa saber la freqüència de les trobades, la presència o no de perruqueres, modistes o maquilladores.
He començat a escriure una novel·la. En ella, un grup de teatre amateur de Figueres, pretén estrenar una obra prohibida per la censura del règim franquista. Creo una ficció, però em plau moltíssim, especialment en aquest cas, fer-ho des de la versemblança. La meva companyia inventada que s’entesta en fer una revolució, té un referent real. La meva novel·la és la crònica d’un esdeveniment que no va passar mai, però que podia haver estat possible. Forço, doncs, els meus personatges de ficció per què actuïn com van fer-ho els de debò: assaigs diaris de les 10 de la nit a la 1 de la matinada, en dies laborables; estrenes continuades de muntatges (l’any 1958 en van estrenar 5, per més increïble que sembli); els texts s’havien de picar a mà per a cada actor/actriu (no hi havia ni tan sols fotocopiadores, és clar)... L’afany d’aquella gent per tirar endavant els seus projectes dramàtics era encomiable, i d’alguna manera sé que els he d’homenatjar amb la meva història. ".

Finalment, l’1 de desembre dino amb l’Alfons Gumbau, que després em convida a casa seva i em mostra la documentació exhaustiva que ha aconseguit i amb la qual ha treballat un munt de mesos per escriure el llibre. Es titularà “Arlequín o l’art de (fer) la comèdia”. Contrastem amb l’Alfons algunes de les dades que jo tenia amb les que ell ha trobat gràcies a, entre moltes altres fonts, el legat de Tony Montal que és a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà amb seu a Figueres. Els pares de l’Alfons, En Josep Ma Gumbau i la Maria Dolors Masó, es van conèixer i enamorar treballant junts a les ordres de Montal. El mateix Alfons es va estrenar dalt dels escenaris amb el grup que en Montal i en Josep Montalat van revifar als anys 70. La passió de l’Alfons pel teatre em consta des que el vaig conèixer: fou a ell a qui vam demanar, un grup d’alumnes de l’Institut Alexandre Deulofeu, que ens dirigís una obra a principis dels anys 80, i és gràcies a ell i a aquella primera experiència, que el teatre, o millor dit, el fet teatral, forma part consubstancial de la meva vida.
L’obra que l’Alfons ens va proposar per estrenar amb l’Institut fou “Tartan dels micos”, que en Terenci Moix havia escrit expressament per als dos actors que la van estrenar, l’Enric Majó i la Rosa Maria Sardà. Dues curiositats: l’obra la vam estrenar al Patronat de la Catequística de Figueres l'any 1983, al mateix escenari on aviat els meus personatges pujaran a representar per a ningú la seva obra prohibida. L’altra curiositat: l’estiu de 2008, durant els assaigs de la meva obra “Petó Públic” i fent-li de xofer de Girona a Camallera un munt de vegades, la Rosa Maria Sardà va ser capaç de recordar els monòlegs del seu personatge a l’obra de l’enyorat Terenci i els vaig poder escoltar en la veu original per a la qual van estar escrits. Moments de màgia que ens regala la vida.

Terenci Moix. "Tartan dels micos".Edicions 62.

2 comentaris:

  1. Enhorabona, Àngel! El blog promet. I perfecte que enguany tinguis temps per dedicar-te als teus projectes.
    Ai, el "Tartan dels micos"! Vaig veure l'obra al Romea fa una pila anys!
    Seguim...

    ResponElimina
  2. Ep! La màgia la portava jo, que feia de fada madrina a l'obra "Tartan dels Micos" que vam estrenar a la "Cate" quan anavem a l'Institut: Sortia disparada d'una tarima entre pampallugues i enmig d'un núvol de fum (quins efectes especials, aquell temps, eh?).
    A mi no em va deixar tanta petjada com a tu, aquella obra, però reconec que ens ho vam passar "pipa"! M'encanta que n'hagis recuperat el record, arran de la teva nova novel·la: et desitjo tots els èxits del món, Àngel!

    Magda ;-)

    ResponElimina