ELS ESPAIS DE LA FICCIÓ 1

Dues entrades d'imatges. Alguns dels espais que apareixen a la meva ficció fotografiats avui. La novel·la els torna a la Figueres de 1958 i els primers anys de la dècada dels seixanta.





Vista des de l'antic edifici on vivien els meus avis. Al fons, Antic Escorxador Municipal

Cruïlla plaça Palmera amb plaça Escorxador.

Plaça de la Palmera

Aquest edifici és a la plaça de la Palmera cantonada Concepció. Hi és des
que van enderrocar l'edifici on hi vivien els meus avis paterns. Allí és on viu
un dels protagonistes de la novel·la, en Quim Barrera amb els seus pares. La
primera imatge és la vista frontal des de l'edifici, amb l'antic Escorxador Municipal.

La Rambla des del carrer Monturiol.

Antic Escorxador Municipal

La Rambla a finals dels 50.

 



VIATGE EN EL TEMPS DES DE FIGUERES

La setmana passada, de dimecres a diumenge, la vaig passar a Figueres. Vaig dedicar-me a fer recerca sobre com era la ciutat durant els anys que abasta la meva ficció, que són 1958, 1961 i 1965. M’agrada seure a la biblioteca Fages de Ciment i revisar, en paper, tot i que estan també digitalitzats, els setmanaris de l’època (“Ampurdán”, “Vida Parroquial”, “Canigó”) per fer-me una idea de com era el dia a dia i què llegia la gent del carrer sobre els actes i les celebracions, sobre els preus dels aliments, sobre les resolucions judicials i els anuncis dels comerciants (“¡Record comarcal! 6 personas en un velomotor Echasa de 65cc. Transportó 6 personas equivalentes a 382 kg de peso”, i una imatge que sembla treta del circ, sis persones disposades d’una manera impossible damunt d’una motocicleta...). A un home d’avui li dol, és clar, llegir segons què; aniversaris sentits de la mort de Primo de Rivera, anuncis dels actes per l’aniversari de l’alliberament de la ciutat per les tropas del ejército nacional, les seccions per a la dona parlant només de roba, perruqueria i cuina (amb l’excepció d’algun cant a tenir cura de la família i no pas anar a treballar fora de casa). Procuro retrocedir en el temps convençut que allò era el que s’hi donava aleshores, i que les coses eren com eren. El logotip de “Ampurdán” (semanario comarcal del F.E.T y de las J.O.N.S) lluïa les fletxes falangistes com a raigs de sol, i les celebracions franquistes i religioses ocupaven les portades invariablement.

No deixa de sorprendre’m quan descobreixo informacions sobre edificis i indrets que conec des de sempre. Jo vaig néixer el 1965, i l’edifici de Correus i telègrafs sempre havia estat a la plaça del sol (just on ara hi ha la Biblioteca dins la qual faig recerca), i el Sindicat del treballador de l’era franquista (l’únic que hi havia, és clar) estava situat al darrere. A correus hi treballava el meu pare; a Sindicat, la meva mare. Doncs resulta que l’any 58 cap de les dues entitats tenia la seu allà on jo les havia vist sempre.

Dissabte a la tarda es treballava; hi havia un sortidor de gasolina a la placeta baixa de la Rambla, es feien processons per setmana santa; la Font Lluminosa es va inaugurar al desembre de 1958 i l’hospital només acollia gent pobra. El meu pare, que tenia seccions fixes a “Ampurdán”, també escrivia sobre toros i sobre boxa. Això dels toros ho recordo perfectament: no només era afeccionat, sinó gairebé un expert, i les seves cròniques de les corrides dels diumenges són d’una elegància literària fantàstica. El pare entrevistava a peu de carrer a dos “muletillas”, o sigui, toreros joves que anaven de plaça en plaça buscant una oportunitat per torejar. Seien a les escales del monument a Monturiol a la Rambla (“aquí nos hospedamos, en el hotel de la Estrella”, li deien, alçant els ulls cap al cel) i havien arribat a peu des de Barcelona (4 dies de marxa).

A finals de 1957 començaren les primeres sessions de cineclub al cinema Juncaria, organitzades pels “arlequíns” (el grup de teatre amb qui m’he inspirat pel meu grup de ficció): es projectaren “El proceso” o “El verdugo”; films d’Antonioni i Rossellini. En Salvador Espriu va acudir a la Festa de la Poesia de 1965, tot i que els comentaristes de les cròniques (el meu pare entre ells) posaven l’accent en una poetessa local de 15 anys enlloc de destacar la presència del mestre. La gent anava a Perpinyà a veure pel·lícules que aquí no arribaven (a “Ampurdán” s’anuncien fins i tot els horaris dels autobusos que feien ruta diària Figueres-Perpinyà), “Eve et les bonnes pommes”, “Fille sans voile”, ben segur que dolentes, però farcides de carn en pantalla que aquí no es veia ni en somnis.

fille sans voile

A aquests temps de “consultorio psico-grafológico”, “De mujer a mujer” i “se necesita personal para bordar calcetines a domicilio”, s’hi refereix l’encantadora Nuri Trías, amb qui em vaig citar a la mateixa Biblioteca perquè em parlés de la seva etapa com a actriu al grup de teatre del Patronat. La Nuri té molt bona memòria i recorda un munt d’anècdotes (“això no ho sé, però no et preocupis: trucaré a algú a veure si ho recorda”) i va entrar al grup de teatre amb 16 anys. Em confirma que els assaigs solien ser tres dies a la setmana i sempre de les deu a les dotze de la nit. A les noies les passaven a buscar, i després les acompanyaven a casa, els actors de la companyia, que tenien una mitjana de 10 anys més. Tots pertanyien al que seria la classe mitja i, només els nois, es trobaven al Novel o al Royal de la Rambla. La Nuri aporta dades que no sabia (dues famílies vivien als pisos que hi havia al Patronat de la Catequística) i era el conserge, en Puntonet, qui obria i tancava la sala de teatre els dies d’assaig.

Darrerament, sempre que vaig a Figueres torno amb la impressió que he viatjat en el temps. Acabo amb una perla pescada a un exemplar de “Vida parroquial” publicat el 1958 i dedicada al divorci. “No hay derecho-se dice- a esa cruz tan pesada de tener que convivir sin entenderse, o separarse sin casarse de nuevo. Tampoco hay derecho a ser víctima de un cáncer, pero la vida lo trae y lo somete a uno a su devastación. NO ESTAMOS EN EL REINO DE LA FELICIDAD. El mundo está poblado de cruces, consistan en el oficio mal retribuido, en l úlcera, la esquizofrenia, en el cáncer de la esposa o de los hijos”.

Sempre aquesta prosa adjectivada i en castellà. “enjundiosas palabras”, “meritoria labor”, “breve y atinado parlamento”...

ARLEQUÍN (2)

Escuadra hacia la muerte. Teatro Maria Guerrrero, Madrid 1953.

D'esquerra a dreta: Perez Puig (director), Miguel Àngel Gil, Juanjo Menéndez,

Agustín González, Sastre (autor), Adolfo Marsillach i Fernando Guillén.

Amb el propòsit de trobar una obra “irrepresentable” per motius polítics i/o morals a finals dels anys 50 a Figueres, m’he dedicat a llegir bibliografia sobre el tema. El dubte era si l’obra que la meva troupe de ficció havia de representar partia d’un text real o bé un d’inventat per a la ficció. En el cas de ser una obra real, primer de tot havia de existir en castellà i havia d’estar publicada (com a mínim impresa per l’autor: hi ha documents a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà –fons Tony Montal –que confirmen la rebuda de texts originals per ser representats per l’elenc). Penso improbable que en aquells anys fos senzill traduir, a Figueres, una obra escrita en anglès o alemany, per exemple. La censura, però, era més permissiva amb els autors estrangers (als anys 60 s’estrenen a Espanya, sense massa complicacions, obres de Brecht, Sartre o Weiss). Arcadio Baquero, censor “aperturista” de l’època, suggereix que possiblement les traduccions d’aquests autors estaven fetes per hàbils escriptors que sabien “esquivar” les normes en la seva versió dels diàlegs (en José Maria Pemán tradueix Greene o Duval).

Tot text a representar, havia de passar per la Junta de Censura. Normalment era el director del muntatge l’encarregat de presentar el text pel seu estudi a la Delegación Provincial del Movimiento (3 exemplars) juntament amb una sol·licitud oficial en la que s’especifiquen els noms dels professionals o amateurs que hi intervindrien. L’equip de censors (sovint “aperturistes” i “immovilistes” barrejats) emetia el dictamen en un imprès oficial que constava dels següents apartats:

a) Breu exposició de l’argument.

b) Tesis o missatge que transmet l’obra.

c) Valor literari i valor teatral.

d) Matís polític i matís religiós.

e) Judici general que mereix l’obra al censor.

f) Detall de les pàgines on s’han fet correccions o guixades.

g) Altres observacions.

h) Data i signatura.

Totes les obres eren sotmeses al seu estudi per part dels censors (també les d’autors més o menys afins al règim com ara Torrente Ballester o Jardiel Poncela) i existia una clara divisió entre les obres a estrenar en el circuit comercial (grans teatres) i les destinades a un públic minoritari (teatre amateur, teatre universitari dels SEU, teatres de “cámara y ensayo”). Hi havia autors espanyols clarament censurats, especialment en el circuit comercial, com Buero Vallejo o Alfonso Sastre. Es poden consultar molts informes del censors a l’Archivo General de la Administración a Alacalá de Henares.

Llegeixo obres de Sastre que sé que van estar prohibides, si més no en alguna època. La mordaza o Escuadra hacia la muerte, per exemple. Descobreixo de seguida que aquesta última va ser representada per la Agrupación Teatral Arlequín el mes de febrer de 1960. En dates anteriors, l’obra va ser autoritzada a estrenar-se només per a funcions de càmera i en condicions “de una puesta en escena llevada a cabo por organizaciones u organismos de significación política perfectamente definida y encuadrada en la línea doctrinal de nuestro estado”. Escuadra hacia la muerte fou presentada a la censura per primer cop el 1953 a Madrid. Alguns censors veuen en ella una incitació a la rebel·lió contra l’exèrcit (llegeixi’s aquí “règim franquista”). Tres companyies van veure negada la seva sol·licitud d’estrena de l’obra l’any 1958, tot i que moltes altres la van poder representar (fins i tot un grup de Banyoles). No he trobat, en els documents consultats, cap petició per part de l’Agrupación teatral Arlequín de Figueres, ni l’Alfons Gumbau, l’estudiós del grup, té notícies que ho fessin. Teatre amateur, poques representacions, grup subjecte a una institució com el Patronat (tot i que quan la van estrenar l’any 60 havien deixat l’entitat per passar a ser el grup del Casino menestral de Figueres)... Ben segur no van presentar el text per al seu estudi a la Delegación.

Si van estrenar Escuadra sense presentar-la a cap dictamen, podien haver-ho fet amb qualsevol text. D’estranquis, és clar. Un text amb càrrega política. Un text publicat i traduït al castellà. Un text d’un autor “perillós”. I més quan la intenció primera, a la meva ficció, era fer-ho a porta tancada, com una acció subversiva.

La biblioteca del meu pare a Figueres em dóna la pista definitiva. L’any 1958 va adquirir, no sé on, un volum editat per Losada a Mèxic el 1948 (l’edició que té el pare és la cinquena) traduït al castellà per Aurora Bernárdez, la dona de Julio Cortázar.

ARLEQUÍN (1)

                                                                                                           Agrupación teatral Arlequín, "Muerte de un viajante" d'A Miller. Figueres 1959.

                                                                                                           Fons Tony Montal. Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà.

Al setmanari “Ampurdán” número 796, del 22 de gener de 1958, algú que signa “Carlo” i parlant del grup de teatre amateur del Patronat de la Catequística, destaca la seva orientació cap el “teatro experimental, teatro para minorías. Teatro de estudio. Teatro que ampara y alienta comedias desechadas por compañías profesionales, temerosas de perder con ellas el favor de un público meramente comercial”.

Aquest grup de teatre, conegut primer com Elenco del Patronato i després com Agrupación teatral Arlequín, estava capitanejat per Tony Montal i comptava amb el suport i col·laboració de la intel·lectualitat de l’època. L’amic Alfons Gumbau està enllestint (ja està en fase de galerades) un llibre sobre les activitats del grup que, amb la perspectiva del temps però també en el seu moment, resulta una peça clau per entendre la vida cultural de Figueres i la seva important tradició teatral. El meu pare, Vicenç Burgas, en fou membre, de vegades com a crític per a la premsa i també com a actor en vàries ocasions. Jo n’havia sentit parlar a casa, és clar, i havia vist fotografies d’alguns dels muntatges.

Em dedico a fer una recerca sobre la història del grup a través de la xarxa i dels papers del pare. A continuació contacto amb una de les actrius, la Ma Àngels Aupí, que em rep a casa seva el dia 16 de novembre i respon a totes les preguntes de caire pràctic que li plantejo: com eren els assaigs, quin ambient s’hi respirava, si hi havia una certa voluntat “opositora” al règim a l’hora de triar els texts, la majoria d’autors americans com ara Tenesse Willians, JB Priestley, T Wilder, E O’Neill o J Barrie. M’interessa saber la freqüència de les trobades, la presència o no de perruqueres, modistes o maquilladores.

He començat a escriure una novel·la. En ella, un grup de teatre amateur de Figueres, pretén estrenar una obra prohibida per la censura del règim franquista. Creo una ficció, però em plau moltíssim, especialment en aquest cas, fer-ho des de la versemblança. La meva companyia inventada que s’entesta en fer una revolució, té un referent real. La meva novel·la és la crònica d’un esdeveniment que no va passar mai, però que podia haver estat possible. Forço, doncs, els meus personatges de ficció per què actuïn com van fer-ho els de debò: assaigs diaris de les 10 de la nit a la 1 de la matinada, en dies laborables; estrenes continuades de muntatges (l’any 1958 en van estrenar 5, per més increïble que sembli); els texts s’havien de picar a mà per a cada actor/actriu (no hi havia ni tan sols fotocopiadores, és clar)... L’afany d’aquella gent per tirar endavant els seus projectes dramàtics era encomiable, i d’alguna manera sé que els he d’homenatjar amb la meva història. ".

Finalment, l’1 de desembre dino amb l’Alfons Gumbau, que després em convida a casa seva i em mostra la documentació exhaustiva que ha aconseguit i amb la qual ha treballat un munt de mesos per escriure el llibre. Es titularà “Arlequín o l’art de (fer) la comèdia”. Contrastem amb l’Alfons algunes de les dades que jo tenia amb les que ell ha trobat gràcies a, entre moltes altres fonts, el legat de Tony Montal que és a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà amb seu a Figueres. Els pares de l’Alfons, En Josep Ma Gumbau i la Maria Dolors Masó, es van conèixer i enamorar treballant junts a les ordres de Montal. El mateix Alfons es va estrenar dalt dels escenaris amb el grup que en Montal i en Josep Montalat van revifar als anys 70. La passió de l’Alfons pel teatre em consta des que el vaig conèixer: fou a ell a qui vam demanar, un grup d’alumnes de l’Institut Alexandre Deulofeu, que ens dirigís una obra a principis dels anys 80, i és gràcies a ell i a aquella primera experiència, que el teatre, o millor dit, el fet teatral, forma part consubstancial de la meva vida.

L’obra que l’Alfons ens va proposar per estrenar amb l’Institut fou “Tartan dels micos”, que en Terenci Moix havia escrit expressament per als dos actors que la van estrenar, l’Enric Majó i la Rosa Maria Sardà. Dues curiositats: l’obra la vam estrenar al Patronat de la Catequística de Figueres l'any 1983, al mateix escenari on aviat els meus personatges pujaran a representar per a ningú la seva obra prohibida. L’altra curiositat: l’estiu de 2008, durant els assaigs de la meva obra “Petó Públic” i fent-li de xofer de Girona a Camallera un munt de vegades, la Rosa Maria Sardà va ser capaç de recordar els monòlegs del seu personatge a l’obra de l’enyorat Terenci i els vaig poder escoltar en la veu original per a la qual van estar escrits. Moments de màgia que ens regala la vida.

Terenci Moix. "Tartan dels micos".Edicions 62.