La setmana passada, de dimecres a diumenge, la vaig passar a Figueres. Vaig dedicar-me a fer recerca sobre com era la ciutat durant els anys que abasta la meva ficció, que són 1958, 1961 i 1965. M’agrada seure a la biblioteca Fages de Ciment i revisar, en paper, tot i que estan també digitalitzats, els setmanaris de l’època (“Ampurdán”, “Vida Parroquial”, “Canigó”) per fer-me una idea de com era el dia a dia i què llegia la gent del carrer sobre els actes i les celebracions, sobre els preus dels aliments, sobre les resolucions judicials i els anuncis dels comerciants (“¡Record comarcal! 6 personas en un velomotor Echasa de 65cc. Transportó 6 personas equivalentes a 382 kg de peso”, i una imatge que sembla treta del circ, sis persones disposades d’una manera impossible damunt d’una motocicleta...). A un home d’avui li dol, és clar, llegir segons què; aniversaris sentits de la mort de Primo de Rivera, anuncis dels actes per l’aniversari de l’alliberament de la ciutat per les tropas del ejército nacional, les seccions per a la dona parlant només de roba, perruqueria i cuina (amb l’excepció d’algun cant a tenir cura de la família i no pas anar a treballar fora de casa). Procuro retrocedir en el temps convençut que allò era el que s’hi donava aleshores, i que les coses eren com eren. El logotip de “Ampurdán” (semanario comarcal del F.E.T y de las J.O.N.S) lluïa les fletxes falangistes com a raigs de sol, i les celebracions franquistes i religioses ocupaven les portades invariablement.
No deixa de sorprendre’m quan descobreixo informacions sobre edificis i indrets que conec des de sempre. Jo vaig néixer el 1965, i l’edifici de Correus i telègrafs sempre havia estat a la plaça del sol (just on ara hi ha la Biblioteca dins la qual faig recerca), i el Sindicat del treballador de l’era franquista (l’únic que hi havia, és clar) estava situat al darrere. A correus hi treballava el meu pare; a Sindicat, la meva mare. Doncs resulta que l’any 58 cap de les dues entitats tenia la seu allà on jo les havia vist sempre.
Dissabte a la tarda es treballava; hi havia un sortidor de gasolina a la placeta baixa de la Rambla, es feien processons per setmana santa; la Font Lluminosa es va inaugurar al desembre de 1958 i l’hospital només acollia gent pobra. El meu pare, que tenia seccions fixes a “Ampurdán”, també escrivia sobre toros i sobre boxa. Això dels toros ho recordo perfectament: no només era afeccionat, sinó gairebé un expert, i les seves cròniques de les corrides dels diumenges són d’una elegància literària fantàstica. El pare entrevistava a peu de carrer a dos “muletillas”, o sigui, toreros joves que anaven de plaça en plaça buscant una oportunitat per torejar. Seien a les escales del monument a Monturiol a la Rambla (“aquí nos hospedamos, en el hotel de la Estrella”, li deien, alçant els ulls cap al cel) i havien arribat a peu des de Barcelona (4 dies de marxa).
A finals de 1957 començaren les primeres sessions de cineclub al cinema Juncaria, organitzades pels “arlequíns” (el grup de teatre amb qui m’he inspirat pel meu grup de ficció): es projectaren “El proceso” o “El verdugo”; films d’Antonioni i Rossellini. En Salvador Espriu va acudir a la Festa de la Poesia de 1965, tot i que els comentaristes de les cròniques (el meu pare entre ells) posaven l’accent en una poetessa local de 15 anys enlloc de destacar la presència del mestre. La gent anava a Perpinyà a veure pel·lícules que aquí no arribaven (a “Ampurdán” s’anuncien fins i tot els horaris dels autobusos que feien ruta diària Figueres-Perpinyà), “Eve et les bonnes pommes”, “Fille sans voile”, ben segur que dolentes, però farcides de carn en pantalla que aquí no es veia ni en somnis.
fille sans voile
fille sans voile
A aquests temps de “consultorio psico-grafológico”, “De mujer a mujer” i “se necesita personal para bordar calcetines a domicilio”, s’hi refereix l’encantadora Nuri Trías, amb qui em vaig citar a la mateixa Biblioteca perquè em parlés de la seva etapa com a actriu al grup de teatre del Patronat. La Nuri té molt bona memòria i recorda un munt d’anècdotes (“això no ho sé, però no et preocupis: trucaré a algú a veure si ho recorda”) i va entrar al grup de teatre amb 16 anys. Em confirma que els assaigs solien ser tres dies a la setmana i sempre de les deu a les dotze de la nit. A les noies les passaven a buscar, i després les acompanyaven a casa, els actors de la companyia, que tenien una mitjana de 10 anys més. Tots pertanyien al que seria la classe mitja i, només els nois, es trobaven al Novel o al Royal de la Rambla. La Nuri aporta dades que no sabia (dues famílies vivien als pisos que hi havia al Patronat de la Catequística) i era el conserge, en Puntonet, qui obria i tancava la sala de teatre els dies d’assaig.
Darrerament, sempre que vaig a Figueres torno amb la impressió que he viatjat en el temps. Acabo amb una perla pescada a un exemplar de “Vida parroquial” publicat el 1958 i dedicada al divorci. “No hay derecho-se dice- a esa cruz tan pesada de tener que convivir sin entenderse, o separarse sin casarse de nuevo. Tampoco hay derecho a ser víctima de un cáncer, pero la vida lo trae y lo somete a uno a su devastación. NO ESTAMOS EN EL REINO DE LA FELICIDAD. El mundo está poblado de cruces, consistan en el oficio mal retribuido, en l úlcera, la esquizofrenia, en el cáncer de la esposa o de los hijos”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada