dimarts, 2 de març del 2010

VIATGE EN EL TEMPS DES DE FIGUERES

La setmana passada, de dimecres a diumenge, la vaig passar a Figueres. Vaig dedicar-me a fer recerca sobre com era la ciutat durant els anys que abasta la meva ficció, que són 1958, 1961 i 1965. M’agrada seure a la biblioteca Fages de Ciment i revisar, en paper, tot i que estan també digitalitzats, els setmanaris de l’època (“Ampurdán”, “Vida Parroquial”, “Canigó”) per fer-me una idea de com era el dia a dia i què llegia la gent del carrer sobre els actes i les celebracions, sobre els preus dels aliments, sobre les resolucions judicials i els anuncis dels comerciants (“¡Record comarcal! 6 personas en un velomotor Echasa de 65cc. Transportó 6 personas equivalentes a 382 kg de peso”, i una imatge que sembla treta del circ, sis persones disposades d’una manera impossible damunt d’una motocicleta...). A un home d’avui li dol, és clar, llegir segons què; aniversaris sentits de la mort de Primo de Rivera, anuncis dels actes per l’aniversari de l’alliberament de la ciutat per les tropas del ejército nacional, les seccions per a la dona parlant només de roba, perruqueria i cuina (amb l’excepció d’algun cant a tenir cura de la família i no pas anar a treballar fora de casa). Procuro retrocedir en el temps convençut que allò era el que s’hi donava aleshores, i que les coses eren com eren. El logotip de “Ampurdán” (semanario comarcal del F.E.T y de las J.O.N.S) lluïa les fletxes falangistes com a raigs de sol, i les celebracions franquistes i religioses ocupaven les portades invariablement.

No deixa de sorprendre’m quan descobreixo informacions sobre edificis i indrets que conec des de sempre. Jo vaig néixer el 1965, i l’edifici de Correus i telègrafs sempre havia estat a la plaça del sol (just on ara hi ha la Biblioteca dins la qual faig recerca), i el Sindicat del treballador de l’era franquista (l’únic que hi havia, és clar) estava situat al darrere. A correus hi treballava el meu pare; a Sindicat, la meva mare. Doncs resulta que l’any 58 cap de les dues entitats tenia la seu allà on jo les havia vist sempre.

Dissabte a la tarda es treballava; hi havia un sortidor de gasolina a la placeta baixa de la Rambla, es feien processons per setmana santa; la Font Lluminosa es va inaugurar al desembre de 1958 i l’hospital només acollia gent pobra. El meu pare, que tenia seccions fixes a “Ampurdán”, també escrivia sobre toros i sobre boxa. Això dels toros ho recordo perfectament: no només era afeccionat, sinó gairebé un expert, i les seves cròniques de les corrides dels diumenges són d’una elegància literària fantàstica. El pare entrevistava a peu de carrer a dos “muletillas”, o sigui, toreros joves que anaven de plaça en plaça buscant una oportunitat per torejar. Seien a les escales del monument a Monturiol a la Rambla (“aquí nos hospedamos, en el hotel de la Estrella”, li deien, alçant els ulls cap al cel) i havien arribat a peu des de Barcelona (4 dies de marxa).

A finals de 1957 començaren les primeres sessions de cineclub al cinema Juncaria, organitzades pels “arlequíns” (el grup de teatre amb qui m’he inspirat pel meu grup de ficció): es projectaren “El proceso” o “El verdugo”; films d’Antonioni i Rossellini. En Salvador Espriu va acudir a la Festa de la Poesia de 1965, tot i que els comentaristes de les cròniques (el meu pare entre ells) posaven l’accent en una poetessa local de 15 anys enlloc de destacar la presència del mestre. La gent anava a Perpinyà a veure pel·lícules que aquí no arribaven (a “Ampurdán” s’anuncien fins i tot els horaris dels autobusos que feien ruta diària Figueres-Perpinyà), “Eve et les bonnes pommes”, “Fille sans voile”, ben segur que dolentes, però farcides de carn en pantalla que aquí no es veia ni en somnis.

fille sans voile


A aquests temps de “consultorio psico-grafológico”, “De mujer a mujer” i “se necesita personal para bordar calcetines a domicilio”, s’hi refereix l’encantadora Nuri Trías, amb qui em vaig citar a la mateixa Biblioteca perquè em parlés de la seva etapa com a actriu al grup de teatre del Patronat. La Nuri té molt bona memòria i recorda un munt d’anècdotes (“això no ho sé, però no et preocupis: trucaré a algú a veure si ho recorda”) i va entrar al grup de teatre amb 16 anys. Em confirma que els assaigs solien ser tres dies a la setmana i sempre de les deu a les dotze de la nit. A les noies les passaven a buscar, i després les acompanyaven a casa, els actors de la companyia, que tenien una mitjana de 10 anys més. Tots pertanyien al que seria la classe mitja i, només els nois, es trobaven al Novel o al Royal de la Rambla. La Nuri aporta dades que no sabia (dues famílies vivien als pisos que hi havia al Patronat de la Catequística) i era el conserge, en Puntonet, qui obria i tancava la sala de teatre els dies d’assaig.

Darrerament, sempre que vaig a Figueres torno amb la impressió que he viatjat en el temps. Acabo amb una perla pescada a un exemplar de “Vida parroquial” publicat el 1958 i dedicada al divorci. “No hay derecho-se dice- a esa cruz tan pesada de tener que convivir sin entenderse, o separarse sin casarse de nuevo. Tampoco hay derecho a ser víctima de un cáncer, pero la vida lo trae y lo somete a uno a su devastación. NO ESTAMOS EN EL REINO DE LA FELICIDAD. El mundo está poblado de cruces, consistan en el oficio mal retribuido, en l úlcera, la esquizofrenia, en el cáncer de la esposa o de los hijos”.

Sempre aquesta prosa adjectivada i en castellà. “enjundiosas palabras”, “meritoria labor”, “breve y atinado parlamento”...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada