dimarts, 9 de març de 2010

LA CRISTIANA RESIGNACIÓ

El maig de 1965 i a Figueres, l’estrella TINO CUBOTA (“original violento”) havia de lluitar contra EL RUDO MARTÍN (“africano colombiano”) en un combat de “lucha libre” en el qual també competien BILL PATIÑO (“La estrella sudamericana”) i AXEL DIETER (“el caballero del ring alemán”). A causa del mal temps i la pluja, però, l’espectacle a la plaça de toros es va haver de suspendre. La pluja, en aquella estació d’aquell any, l’any que jo vaig néixer, era tema habitual dels comentaristes de premsa. Va ser l’any que es començaven a comercialitzar els primers escalfadors elèctrics (“Agua caliente al instante. Manantial de agua caliente Daniel’s”); que es promocionaven les Viviendas San José; que el cinema Las Vegas estrenava “Franco, ese hombre”, de Luís Saenz de Heredia, i que per les Fires i Festes de la Santa Creu a la meva ciutat hi van actuar El Duo Dinámico, Pekenikes, Joan capri, Rudy Ventura i Mary Santpere.

Els números de telèfon ja tenien sis xifres (el 1958 només en tenien quatre). Es va inaugurar la nova estació de trens i es va construir l’edifici Jubar, el més alt de la ciutat i en el qual jo havia imaginat, centenars de vegades, que s’hi produïa una tragèdia com la de “El coloso en llamas”. A “Ampurdán” s’hi podia llegir un article d’opinió sobre l’afany de protesta de sectors estudiantils de la societat, als quals consideraven “escuálidas minorías... endebles minorías... intelectuales, pseudointelectuales y la ganga. Infectados de una fiera rebeldía de salón, trataban de contanimar a los demás con el microbio de la disidencia... protestar por cualquier cosa... juventudes comunistas, juentud estudiantil católica, los jóvenes socialistas, el MPR, la unión de estudiantes judíos...”.

A la projecció de “Lawrence de Arabia”, de David Lean, s’han eliminat les escenes sobre la homosexualitat del personatge que interpreta José Ferrer, i a causa d’això el públic no entén les actituds dels personatges. També es tallen escenes d’ “Eva”, de Joseph Losey, i sort dels cronistes de cinema que informen de la singularitat dels processos de censura, que si no el públic resta confós sense poder interpretar el sentit de la trama.

Al mes de novembre, en motiu de la concessió del títol de Prelado Doméstico de su Santidad a Monseñor Xutglà, arxipreste de l’església de Sant Pere, s’organitza una peregrinació a Roma on els assistents són rebuts en audiència pel Papa Pau VI. El preu del viatge és de 3400 pessetes per persona. A principis de desembre i des de l’ajuntament, s’organitza un dinar de “Modistillas”.

Un dels personatges centrals de la novel·la que estic en procés d’escriure viu, de l’any 1958 al 1961, a la plaça de la Palmera de Figueres, que aleshores es deia Plaza Calvo Sotelo. És un dels membres del grup de teatre que estrenarà, l’any 1958, una obra prohibida a l’escenari del Patronat de la Catequística sense públic. He situat allí el seu domicili (plaça Palmera/Calvo Sotelo cantonada carrer de la Concepció) perquè allí hi vivia el meu pare de solter. El seu pare, el meu avi, es deia com jo, Àngel Burgas, i atenia un magatzem als baixos de l’edifici que amb prou feines recordo. Sé que pertanyia a la família Lorca i que s’hi venien sabons per a rentadores (molt difuminades a la memòria, tinc capses de detergent Elena i unes cartolines que s’havien d’omplir amb cupons per a obtenir productes). Els avis vivien en una casa que ja no existeix (ara hi ha un banc) i tenien un gos, el Murri, que faig sortir a la novel·la. Els avis em duien a passejar per la plaça de la Font Lluminosa (al post anterior vaig anunciar que s’havia inaugurat el desembre de 1965. L’enginyer va ser Carles Buïgas, el mateix de les fonts de Montjuïc, i l’acte inaugural va comptar amb la presència del Governador Civil). També em duien a la plaça del Gra (quedava just a darrere de casa els avis) i els feia córrer com bojos pels carrers de Figueres rere la furgoneta coronada per un cap de brau immens que anunciava les corrides. Aquell toro banyut, disposat com un mascaró de proa sobre el vehicle, em tornava boig. Recordo una estela festiva al seu darrere gràcies a la música de pasdoble que ressonava a través d’un megàfon. Sempre resulta curiosa la capacitat de recordar segons què. I des d’aquí saludo en Vicenç Pagès que, no només a mi, m’ha fet tornar a la memòria molts personatges i situacions que tenia oblidats d’aquella Figueres de la meva infantesa gràcies al diari d’en Biel, un dels seus personatges d’ “Els jugadors de Whist”.

Resulta apassionant recrear un món que no has viscut però que, d’alguna manera, et resulta proper. “Muebles Mas”, “Estufes Miquel Lluansí”, “Gestoria Riera”, “Farmacia Xirau”, “Cine Las Vegas” “Fotografia Zeiss-Ikon”. El 1961, “Maite” dedica un poema a “Ampurdán” a la memòria de Primo de Rivera en el 25è aniversari de la seva mort: “Gracias, gracias decimos/ mientras pensamos en el mañana/ Gracias porqué podemos hablar de patria con arrogancia/ Gracias porqué se llevan altas cruces, santas de España/ Gracias porqué lograste salvar al hombre que piensa y ama”. “Maite” devia ser un pseudònim, però la dona (o l’home) era un conciutadà. Era un veí. Potser era un conegut dels pares. Potser fins i tot un parent.

Rescato, per acabar, una breu necrològica a “Ampurdán” el 1958: “A la tiena edad de cuatro días, ha subido al cielo el niño B.B.G. A sus padres, Don B.B y Doña M. G de B, así como a los demás familiares, les deseamos una cristiana resignación en este trance”.


1 comentari:

  1. Y la vida siguió como siguen las cosas que no tienen mucho sentido...

    ResponElimina