divendres, 26 de març de 2010

LLEGIR


Vista des de Nuestra Señora de Pueyos (Alcañiz, Teruel)

No m’havia passat mai que durant el procés d’escriptura d’una novel·la (o més d’una, normalment, que acostumo a tenir dues històries entre mans, una per a joves i una per a adults, o una per pujar a l’escenari) es reduís el meu ritme de lectures. I enguany em passa. Al principi m’amoïnava una mica, però ara ja no. Ben segur que el fet de gaudir d’aquest any lliure d’obligacions docents i poder-me centrar més (gairebé exclusivament) en el món de la ficció hi té força a veure. Havia fantasiejat amb el plaer de quedar-me una estona al llit de bon matí, paladejant els fulls d’una bona novel·la; o de robar hores de lectura a l’ordre laboral quotidià per fer-la en indrets especials. Les dues engrescadores accions no han tingut la freqüència esperada: sí que he pogut llegir al sol a la platja de Sant Salvador algun dia entre setmana (tot i que de seguida m’agafava la fal·lera caminadora arran de l’aigua) i davant de vistes espectaculars a certs racons de prou alçada al meu refugi espiritual, Alcañiz i el Baix Aragó. Això darrer encara ho he pogut fer aquesta mateixa setmana (on, concretament? Ermita de Santa Bàrbara, amb vistes a Valdealgorfa; a dalt de tot de l’ermita de Nuestra Señora de Pueyos amb panoràmiques de 360 graus, o còmodament assegut en un banc a la pujada del Castillo de los Calatravos, amb un paisatge creuat, de tant en tant, pel vol d’una cigonya. Què, concretament? Doncs el llibre que me’n vaig endur “Elegia” de Philipp Roth).


Però admeto que he comprat (o m’han regalat) novel·les que em ve molt de gust llegir i que, de moment, s’han quedat als prestatges. Ben bé com si esperés el moment ideal per agafar-les i, la cosa va com va, no l’acabés de trobar mai. Entre les, de moment, intocables, “L’encantadora de Florència”, de Rushdie; “La noche de los tiempos”, de Muñoz Molina; “Salambó” de Flaubert o “Fotocopias” de John Berger.

Des que vaig iniciar el bloc, em delia per comentar les lectures realitzades durant el procés d’escriptura de la novel·la sobre la qual estic parlant a través dels posts. Lectures que, potser, generen una certa actitud envers el work in progress, per dir-ho d’alguna manera. Potser cap intromissió o influència directa, però que podien aportar certa informació. Què llegeix l’escriptor mentre escriu? Quines altres ficcions penetren en el seu món literari quan hi és pel tros? Evidentment he llegit coses per a la recerca. He llegit, sí, un munt de peces de teatre de Sartre, de Alfonso Sastre, de Buero Vallejo. He rellegit “El público” de Lorca, i “Àlbum de Família” de Renate Dorrestein. He llegit estudis com el de Paula Martínez-Michel sobre la censura i la repressió intel·lectual en l’Espanya franquista. He llegit (encara hi sóc) “Venècia” de Jan Morris. Totes aquestes lectures i relectures estan estretament lligades a la necessitat de documentar-me per a la meva ficció. També he d’admetre que en aquest any de llibertat he decidit recuperar el meu anglès, que tenia oblidat de feia molt de temps, i per això m’he forçat a llegir novel·les assequibles en aquesta llengua, com ara “The curious incident of the dog in the night-time”, de Mark Haddon (que m’ha interessat força) o “Twilight” de Stephenie Meyer (que si l’hagués llegit en català o castellà l’hauria deixat a la meitat). He de comptar també en els originals que vaig haver de llegir com a jurat del premi Mercè Rodoreda (que van ser uns quants) i, és clar, molts àlbums il·lustrats per a les crítiques de cada quinze dies al diari AVUI.

Però, insisteixo, he quedat parat per la disminució de la necessitat imperiosa de llegir ficció que sol caracteritzar-me. Aquí i ara, però, no vull preguntar-me el perquè, els motius o les raons, que potser són totes les que he esmentat en aquesta confessió, i ben segur d’altres que resten més amagades. No. Ara i aquí, només vull concretar quines han estat i destacar-ne una en especial (la que m’ha motivat, potser, a escriure finalment aquest post). El llistat ve nu, sense consideracions.

- “Nou contes” de Salinger.

- “Els jugadors de Whist” de Vicenç Pagès.

- “Curso de literatura rusa” de Nabokov.

- “La teva terra” de Pavese.
- “Pío XII, la escolta mora y un general sin un ojo”, d’Umbral.

- “Les bruixes” de Roald Dahl.

- “El alquimista y otros relatos” de Lovecraft.

- “El enigma de la luz” de Nooteboom.

- “Fúria” de Rushdie.

- “Elegia” de Roth.

I, finalment, una relectura que, com deia, m’ha empès a escriure avui tot això. “Los santos inocentes”, de Delibes. I la qüestió és que les seves pàgines m’han commogut profundament. Us la vull recomanar amb fervor. Que us deixeu endur per la precisió, la senzillesa i l’efectivitat de les seves paraules. La saviesa de la contenció, l’emoció d’una història universal que passa en un espai i un temps concrets; que esdevé una mena de símbol de totes les històries de tot arreu en les quals hi ha persones que estan (o consideren que estan) per damunt d’altres persones, però tots sabem que és una falàcia: hi ha sempre, a tot arreu i exclusivament, un ésser que és un déu i un dimoni, que és un savi i un ignorant, que és persona de poca fe i un visionari alhora. Un ésser que lluita per allò que considera seu i que li pertany. Un ésser que salva, com pot, la dignitat de moure’s i trepitjar la terra i el temps que li ha tocat viure. I això val per a tots i cadascun dels personatges de la novel·la de Delibes.

Permeteu-me compartir amb vosaltres un fragment.



(...) la grajilla ahuecó las alas, las agitó un rato en el vacío y, finalment, se desasió de la rama, y, en vuelo torpe e indeciso, coronó el tejado de la capilla y se encaramó a la veleta de la torre, allá en lo alto, y el Azarías la miraba con lagrimones colgados de los ojos, como reconviniéndola por su actitud,

no estaba a gusto conmigo,

decía,

y en éstas, se presentó el Críspulo y, luego, el Rogelio, y la Pepa, y el Facundo, y el Crespo, y toda la tropa, los ojos en alto, en la veleta de la torre y la grajilla, indecisa, se balanceaba, y el Rogelio reía,

cría cuervos, tío,

y el Facundo,

a ver, de que cogen gusto a la libertad,

y porfiaba la Régula,

ae, Dios dio alas a los pájaros para volar,

y al Azarías le resbalaban los lagrimones por las mejillas y él trataba de espantarlas a manotazos y tornaba a su cantinela

milana bonita, milana bonita,

y, según hablaba, se iba apartando del grupo, apretujado a la sombra caliente del sauce, los ojos en la veleta, hasta que quedó, mínimo y solo, en el centro de la amplia corralada, bajo el sol despiadado de julio, su propia sombra como una pelota negra, a los pies, haciendo muecas y aspavientos, hasta que, de pronto, alzó la cabeza, afelpó la voz y voceó,

¡quiá!

Y, arriba, en la veleta, la grajilla acentuó sus balanceos, oteó la corralada, se rebulló inquieta, y volvió a quedar inmóvil y el Azarías, que la observaba, repitió entonces,

¡quiá!

Y la grajilla estiró el cuello, mirándole, volvió a recogerlo, tornó a estirarlo y, en ese momento, el Azarías repitió fervorosamente

¡quiá!

Y, de pronto, sucedió lo imprevisto, y como, si entre el Azarías y la grajilla se hubiera establecido un fluído, el pájaro se encaramó en la flecha de la veleta y comenzó a graznar alborozadamente,

¡quiá, quiá, quiá!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada