dimecres, 14 d’abril de 2010

CRESCUTS A L'OMBRA

Sorprèn sempre a l’autor el moment misteriós en què els personatges de ficció que està creant comencen a tenir veu pròpia. És aleshores quan ells mateixos, amb una identitat progressivament consolidada, saben què han de dir i cap on han de tirar. Sé que hi ha creadors que això els molesta. N’hi ha que fins i tot ho neguen. Cadascú té el seu sistema de treball: hi ha qui comença a escriure quan tot està molt planificat; d’altres que no s’hi posen fins que no dominen cada moviment i cada al•locució dels seus personatges. No és qüestió d’improvisar l’estructura del relat. Jo sóc dels que, abans que res, determino quantes parts tindrà el desenvolupament de la trama, qui serà la veu que narri en cada una d’elles, quins apartats de la història s’aniran desvelant i com aquests aspectes afectaran o emocionaran els lectors durant la lectura del text acabat. Abans de començar m’esforço en entendre els conceptes generals de la història (quin sentit té explicar precisament aquesta i no una altra, i fer-ho d’una determinada manera o una altra, i en un ordre concret i no pas en un de diferent). Però, tot i així, mai m’he negat a deixar-me sorprendre per l’autonomia d’un personatge de ficció que, amb el temps i la feina, s’ha omplert de matisos.


M’està passant aquest dies amb la novel·la, sobre el procés de la qual us faig partícips a través d’aquest bloc. N’hi ha dos, un home i una dona, que hi són des del principi, de les idees inicials (o imatges) de les que partia. Tenien el seu paper, és clar. Tots dos tenien el seu “moment”, per dir-ho així, durant el desenvolupament de la trama. Però en les darreres setmanes aquest parell de figurants han crescut i s’han fet molt necessaris per a l’alè general que respira la ficció. La sensació que tinc és que em demanen espai. Demanen presència, exigeixen intervenir. S’han fet poderosos, i la resta de personatges, els crescuts des de l’inici (els que duen la clau del concepte), resulten intimidats davant el seu empeny de respirar i dir la seva. L’escriptor ha de ser prou tolerant per escoltar-los, i de mica en mica, desperten la seva curiositat. L’escriptor els vol seguir; vol saber d’on vénen i on van. L’escriptor, en la pell dels protagonistes, rep l’embat dels nouvinguts (dels crescuts a l’ombra) i accepta que cal deixar-los actuar. L’escriptor intueix que no canviaran el sentit final de tot plegat, però permet que, gràcies a ells, s’obrin noves vies que podran enriquir el conjunt.

Els personatges dels que parlo adopten, de cop, l’aparença d’algú conegut. Aleshores els cedeixes una manera de moure’s, un to de veu; permets que actuïn sota els paràmetres que ho farien els seus models reals, que potser no són ni amics, ni massa coneguts de l’autor, però dels quals en té una idea personal i aproximada. Esdevenen ens complexos, molt més que no ho eren abans, quan tenien una missió determinada per dur a terme i eren simplement “comparses” o baules de la cadena. Ells (i tu, o sigui jo, l’autor) exigeixen una llibertat d’acció que, en principi, no estava contemplada. Viure tot això, experimentar-ho, és, us ho asseguro, un dels plaers més fascinadors que per a mi té la literatura de creació.



Dissabte passat dia 10 d’abril, vaig participar en la presentació del llibre “Arlequí o l’art de (fer) la comèdia”, escrit per l’Alfons Gumbau. Tant de l’autor com de l’obra, ja n’he parlat en aquest bloc: l’amic i home de teatre Alfons ha fet una crònica sobre Arlequín, el grup de teatre real que, capitanejat per Tony Montal, va pujar als escenaris de Figueres obres cabdals del teatre universal i contemporani des de 1951. En ell, en la seva experiència i trajectòria, m’he basat per crear el meu grup de ficció que protagonitza una bona part de la novel·la que en aquestes pàgines virtuals provo de comentar. El llibre, editat per Brau edicions, està destinat a ser peça clau per a l’enteniment del món teatral empordanès i la història de la cultura del nostre poble. Em va fer molta il·lusió conèixer dissabte un munt d’actors i actrius de l’època; veure’ls com són ara, com d’importants van ser aleshores i la tasca fonamental que van realitzar. Amplio informació de l’esdeveniment en el proper post, però ara i aquí adjunto reportatge de la notícia a través de Tramuntana televisió (gràcies per la celeritat de penjar-ho tot tan de pressa, Carles!)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada