ACTORS A BERLÍN

Ja sóc a Berlín. De fet, i després de més de 20 anys, torno a tenir la sensació que visc a Berlín. Hi he tornat, des que hi vaig viure de 1988 a 1990, infinitat de vegades, però sempre sabent que es tractava d’una estada de pas, uns dies, unes setmanes. Aquest cop, però, m’hi estaré un mes com a mínim. Hi he vingut a treballar la novel·la. Em llevo al matí i sec a l’ordinador, com faria a Barcelona, a Sant Salvador, a Figueres o a Alcañiz, els llocs que, per ara, m’han acollit com a escenaris de debò pels meus espais de mentida, i em concentro absolutament en la labor de muntar i corregir les pàgines que tinc ja escrites en el seu ordre final. La veritat és que m’he endut molta feina per fer. Per primera vegada, estic provant d’enllestir alhora la versió en castellà de la novel·la, i els meus tribulats personatges parlen, aquí a Berlín, ara en una llengua i ara en l’altra.

Estic centrat novament en la primera part de la trama, la que esdevé a Figueres l’any 1958. La del teatre sense espectadors. En el post anterior, vaig anunciar (vaig afegir-hi un vídeo) la presentació del llibre de l’Alfons Gumbau sobre el grup de teatre “Arlequín” que, com he comentat moltes vegades, va ser un dels punts de partida de la meva història. La presentació es va fer a la Cate, el Patronat de la Catequística, a l’escenari del qual els meus personatges inventats pugen a estrenar l’obra prohibida. Pocs dies després de l’acte de presentació de “Arlequín o l’art de (fer) la comèdia”, ens arribava la notícia del conveni de col·laboració entre l’Ajuntament de Figueres i el Patronat de la Cate, el qual cedirà durant 25 anys el seu teatre (actualment en fase de remodelació) a canvi d’una important injecció econòmica municipal. El projecte estaria acabat l’any vinent i el teatre, doncs, tornarà a apujar el teló, amb un aforament per a 300 persones, i espectacles de petit o mitjà format. L’altre dia, el 10 d’abril, asseguts entre el nombrós públic assistent, hi havia molts dels veterans actors i actrius (alguns d’ells apareixen en el vídeo del post anterior) de l’elenc original. Els Arlequins. La immensa majoria passen de la setantena i, que jo sàpiga, només una, la Nuri Trías, continua fent teatre, ara amb el grup de la Llar de Jubilats de Figueres. Però aquell dia eren allí, i d’alguna manera els vaig sentir tan protagonistes de l’acte com l’Alfons, el cronista de la seva història. Els que vam parlar vam insistir molt amb la important tasca que tots ells van fer per a la cultura moixa i grisosa de l’època que els va tocar viure, i si el llibre de l’Alfons té la textura vellutada d’un homenatge, també ho té la meva ficció, malgrat sigui exactament això, una ficció. Perquè ells no van fer cap estrena sense públic, però l’esperit en què treballaven, la manera d’entendre el teatre i el compromís amb la contemporaneïtat que mostraven, ho hauria pogut permetre. O provocar. O, com és el cas, i aquí el meu més tendre agraïment, suggerir a un narrador que es fes seva la idea. Així entenc els lligams culturals amb la història d’un poble. Així entenc també el relleu que ens passem els uns als altres, de generacions diferents, havent viscut circumstàncies radicalment diferents, però que, d’alguna manera, compartim un fons comú que sí que té a veure amb el passat, la terra i el fet de tenir les arrels en una cultura determinada.

El 10 d’abril, doncs, vaig poder saludar els generadors de la meva ficció, alguns dels quals no coneixia. Mercè Huerta, Josep Ma Gumbau, Ma Dolors Machado, Mercè Rocamora, Joan Minobis, Ma Rosa Gratacós, Ma Àngels Aupí, Núria Trías, i molts altres.

A Berlín, doncs, ara mateix, el seu esperit m’acompanya mentre perfilo i treno els episodis de clandestinitat i intensa excitació que viuen els personatges que m’he inventat. Tots van tenint ja noms i cognoms. És curiós, però fins ara, molts d’ells apareixien només com a XXXX en el text, tret dels protagonistes. Ara, en Quim Barrera, la Lola Gironella, en Ramon Monguió, en Miquel Castells, l’Enric Font o la Carme Llorens, ja estan batejats i, a Berlín l’any 2010, s’han fet una mica més persones.

Dimecres vaig anar a la inauguració de la gran exposició d’Olafur Eliasson al Martin Gropius Bau. L’any passat va ser a la Fundació Miró de Barcelona, i una de les seves instal·lacions a la Tate Modern de Londres el 2003 (The wether project) havia aparegut a la meva novel·la juvenil “Operació Kyoto” (Alfagura/Grup promotor). L’expo de Berlín és enorme. L’artista va voler que la inauguració oficial fos oberta a tothom i gratuïta, de manera que es van formar llargues cues de berlinesos durant tot el dia (atenció: a la foto apareix el rètol de la retrospectiva de Frida Kahlo que es va inaugurar ahir al mateix museu, però la cua és en honor d’Eliasson!). Impressionant la seva instal·lació de boires de colors (aquí a la ciutat ja circula de boca en boca i tothom vol anar-la a veure): és realment com entrar en una peça. Es tracta simplement de avançar per les sales enmig d’una boira densa que va canviant de color. T’hi trobes visitants com tu, és clar, però ells, també com tu, deixen de ser-ho per convertir-se en sorpreses, en espectres, en peces claus per a la concepció del projecte. Des que entres a la sala condicionada, deixes de ser un espectador per convertir-te en actor, i veus els altres com ells et veuen a tu: fantasmes de colors, déus de fum, presències de somni. Prometo més informació en el post següent!