dijous, 6 de maig del 2010

ESPAIS DE LA MEMÒRIA

Necessitava, d’alguna manera, allunyar-me del meu estudi, de la ciutat. Me’n vaig endur a Berlín la versió de la novel·la impresa, les pàgines que tenia, sense ordenar, els molts fragments del trencaclosques de la ficció, i ara, aquí, a Berlín, els estic ordenant. Els estic llegint i corregint en el seu ordre estricte, el que serà bastant definitiu i que és el pensat des d’un inici. He aconseguit un estat de concentració ideal i quan em llevo, força d’hora (la llum, que n’hi ha; poca, de vegades, però n’hi ha) entra atabalada per la finestra i abans de les 8 ja esmorzo. A les 9 sec a l’ordinador, davant dels fulls impresos i amb els diccionaris, i treballo fins a les 13h. Acostumo després a baixar a la Turmstrasse i comprar. Dino, sol o amb la Gabi, que m’ha cedit la seva enorme habitació i em permet fumar-hi, i torno a posar-m’hi fins a les 17h o 17’30h. A la tarda, encara amb els meus personatges i les seves accions antigues al cap, quedo amb amics o surto a caminar per la ciutat.

Un dels primers dies vaig tornar al lloc on havia viscut durant la meva estada de dos anys i poc a la ciutat. Neukölln. Hi ha la parada de metro habitual d’aleshores, Grenzallee, i una de nova, Hermannsatrasse, que abans no existia. Berlín em sorprèn sempre, perquè hi ha racons que canvien molt i d’altres que no ho fan gens. O coses que segueixen com estaven fa més de vint anys. No hi ha la fal·lera de posar al dia aparadors de comerços (en segons quin barris), ni de modernitzar instal·lacions (el metro n’és un exemple). Vivíem a la Juliusstrasse 33. Han posat un rètol a la porta de l’edifici on s’hi diu que és un pis que depèn d’una associació d’estudiants, com ja ho era abans tot i que no posava enlloc. La sensació de caminar pel carrer, tants anys després, va ser especial. Vint-i-dos anys sense les meves passes ni la dels meus col·legues d’aleshores. Vint-i-dos anys sense trepitjar les llambordes, sense passar per davant del quiosc, dels bars alemanys de cantonada (Ecke-kneipen) on no s’hi entrava mai, del concessionari de cotxes. Hi havia un bar de putes que ha desaparegut. A la Juliuss hi ha pocs comerços, com abans. Vaig provar de refer el camí fins a la fàbrica de pastissos congelats en la qual vaig treballar durant 8 mesos, de les 20h a les 24h, en l’equip de neteja. Vaig encertar la via (amb l’ajuda d’un plànol). Vaig tornar la zona de fàbriques i magatzems, i el pont, que ara és més gran i nou. Com sempre, com abans, no em vaig creuar amb ningú. Després del pont, vora el canal, però, el camí quedava tallat. Un home que pescava em va dir que no hi havia sortida. “Des que hi ha l’autopista, no es pot continuar”. Com diu un dels personatges de la meva novel·la, als espais del record i de la memòria no s’hi sol tornar físicament.

La primavera, com totes les estacions de l’any, es viu de manera ben visible a la ciutat. La gent és al carrer, les flors donen calidesa als jardins (això de la foto és el palau de Charlottenburg) i hom celebra que els dies siguin llargs. L’amic Pedro em va mostrar un camí de Kreuzberg a la Ostbahnof que, en temps del mur, no es podia fer. Ara, en deu minuts, et plantes a la East-Side Gallery, on hi ha la pintura de l’Ignasi Blanch, des de la Oranienplatz. No es veuen molts turistes si no vas a l’Alexandreplatz. Descobreixo que La Rayuela, la llibreria especialitzada en llengua castellana a prop de la Rosenthalerplatz està tancada definitivament i truco a la Margarita Ruby, la propietària de l’establiment on havia anat a fer lectures dels meus llibres juvenils, i em diu que es traslladaran, que de moment tot funciona a nivell virtual a través de comandes a internet. Llegeixo “Der Vorleser” (El lector) en alemany, i “Herr der Diebe”, de Cornelia Funke, també en alemany. En castellà, em raciono “Franny y Zoe”, de Salinger: llegeixo una pàgina del llibre i em vénen unes ganes boges de seure a l’ordinador.

Comentava al post anterior l’exposició d’Eliasson. Entre les moltes instal·lacions de llum que hi ha, n’hi ha un parell de ben curioses i que parlen del reflex. Una d’elles és una finestra de l’edifici. Veus que hi ha un edifici al davant, i penses que es tracta d’una altra ala del Martin Gropius Bau, l’edifici que l’acull. Però no: quan t’hi apropes i mires pel vidre, et veus a tu mateix, a l’edifici del davant, com si estiguessis a dos llocs alhora. L’altra instal·lació està situada en una galeria immensa que té una lluerna al sostre. Doncs bé, l’artista ha transformat l’espai a través de folis d’alumini reflectants, de tal manera que tot l’espai en el qual penetres, és la repetició d’aquella lluerna. No hi ha murs, no hi envans: només aquella quadrícula repetida fins a l’infinit. I tot és mentida. Tot és una imatge i tu ets al mig del no res. Avui, fa una estona, els personatges de la meva novel·la estaven asseguts, el maig de 2009, a les darreres files de la platea d’un teatre sense ningú. A l’escenari, uns operaris muntaven una escenografia que representava un carrer a una ciutat de províncies durant la postguerra. Precisament d’aquella època estaven parlant en Quim i l’Agnès en la meva ficció. Del que va viure en Quim durant aquells anys, només en queden els records i les escenografies de teatre

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada