dimecres, 12 de maig de 2010

QUATRE FOSCOS

Un dels primers comentaris crítics que vaig escoltar sobre la meva literatura, el va fer l’Antoni Marí durant la presentació, en dinar de premsa, del meu llibre Show (Proa 1999) que va organitzar el malaurat Isidor Cònsul. L’Antoni Marí va parlar, entre moltes altres coses, del bé que li esqueien als relats la manca de judicis de valor sobre els personatges i les seves accions. Ho he llegit moltes vegades més en crítiques i ressenyes, i el tema surt sovint fins i tot en les xerrades que faig a les escoles on han llegit els meus llibres per a joves. L’autor exposa un comportament, una actitud, una acció que transforma, provoca o retrata els personatges de ficció. De vegades, la seva personalitat o el seu modus operandi serà el tret de sortida del que passarà després i condicionarà el desenvolupament de la història i fins i tot les relacions entre els altres personatges. Els judicis de valor que es puguin fer sobre ells o les seves accions els farà el lector quan llegeixi el conte o la novel·la, i la orientació sobre aquest judici només la guiarà mínimament l’autor segons l’estructura plantejada per a la narració de l’episodi o la trama. No he pensat mai en construir un personatge “dolent”. Reconec que és també la meva manera de veure la vida. Hi ha gent insuportable que no m’interessa per a res (necis, hipòcrites, manipuladors) que difícilment apareixeran mai als meus escrits de ficció. Tendeixo a pensar que hi ha una explicació per a cada comportament; que sota la superfície visible s’amaga sempre una raó, un problema o un passat que actua com a fonament inevitable de les seves actuacions. Els necis-hipòcrites-manipuladors d’abans, ben segur també tenen aquest part soterrada i (o) excusable, però no m’interessa descobrir-la. Ara bé: un personatge que em captiva (torno a la ficció) és tan ric pel que mostra com pel que amaga, i d’aquí la meva neutralitat a l’hora de condicionar el lector sobre què ha de pensar d’ell i amb quina òptica ha de valorar el que fa. Tot plegat fa que els actors de mentida que habiten el meu món de ficció puguin ser vistos sota un vel de tendresa i condescendència o commiseració.


A la novel·la que ara i aquí ens ocupa, hi ha quatre personatges que encaixen perfectament amb el perfil de “foscos”. Irrompen en la història i tiren per terra la bastida que la resta de personatges havia construït. Són els quatre cavalls blancs embogits que apareixen després del primer diàleg sobre el públic entre el director de teatre i el seu criat a “El público” de García Lorca. Immorals, il·luminats, ferotges, despietats i cínics. Però els retrato amb tota la tendresa de la qual sóc capaç. Per què s’escau que l’autor respecti els seus personatges, que els vulgui fer bellament terribles, que els vulgui acompanyar en el seu dia a dia per més horripilant que sigui. Participo, d’alguna manera, de la seva bestialitat i miro d’entendre-la. Si he cregut en la seva existència dins de la història que narro, els he de respectar escrupolosament i limitar-me a seguir-los en les seves orgies de sang i dolor.



Del diari berlinès:

- Divendres hi va haver sessió Espriu. La Frei Universität i el Llull van convidar el meu amic Ramon Farrés, que va dissertar sobre la feina de Frits Vogelgsang, el traductor de l’obra completa de l’Espriu a l’alemany. Brillant, en Ramon. El lector de català de la universitat ens va mostrar després la nova biblioteca, d’en Norman Foster. Li diuen “el cervell”. A la nit, recital Espriu en català i alemany en una caseta com de fira, il·luminada amb espelmes. La tira de catalans.!

- Dissabte vaig dinar amb la il·lustradora Jutta Bauer, que participava a la Lange Buchnacht a Kreuzberg. Cafè amb la Jutta i la Sybille Hein al cafè Kasper. Dibuixos fantàstics també de la Larissa Bertonasco a la llibreria Dante (ella, molt guapa i simpàtica). Sopar i riures després amb en Ramon i la Cinta Massip i part de la colònia catalana.

- Pel·li: “Sin nombre”, mexicana. La història terrible dels que proven de creuar la frontera cap als Estats Units amb història d’amor tendra inclosa i, al meu parer, massa minuts dels mafiosos tribals.
- Avui he vist la retrospectiva de Frifa Kahlo. Molt completa i descobriment dels dibuixos. Però no sé. La sensació que, en realitat, no era una artista. Preciosos els retrats amb referències claríssimes als italians de 1400 i 1500.

- A tots ells, els meus pintors del quatrocentto i cinquecentto, els vaig admirar a la col·lecció impagable de la Gemälde Galerie. M’hi vaig estar dues hores i només vaig fer l’ala esquerra de l’edifici. Aquesta setmana hi torno. Hi havia un Botticelli preciós que, de fet, em va fer pensar, i molt, amb la novel·la que estic escrivint. La madonna i els vuit àngels (4 + 4) coronen el títol d’aquest post.

- De la societat alemanya: les tensions que solen acabar amb baralles al metro, als caps de setmana, de nit. Ho parlo amb col·legues d’aquí: han augmentat, cada cop n’hi més. N’he presenciat una, impactant, a l’autobús M27, entre un jove turc i un jove alemany... També al metro: publicitat de geriàtrics. Vellets i vellets somrients en anuncis (dimensions considerables) de residències per a la tercera edat. El futur ja és aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada