divendres, 21 de maig de 2010

L'HORROR DE LA BELLESA




Continuo aquests dies acompanyant els meus quatre foscos pels carrers i les places d’una ciutat meravellosa. Els he volgut construir a imatge de l’escenari que els acull. De fet, un dels personatges de la novel·la opina que la seva bellesa s’escau perfectament al lloc a través del qual es mouen, Venècia, sobre la qual parlaré més endavant. Els quatre foscos tenen totes les característiques per aconseguir aquesta simbiosi: són joves, extremadament bells, no tenen pressa, són silenciosos. De la mateixa manera que els quatre cavalls blancs de Lorca irrompen en la ment del director d’escena per exigir-li un teatre de debò, sense trampes, cru com la vida, els quatre foscos de Venècia entren en la història de l’actor per enfrontar-lo als seus propis fantasmes. La història dels visitants de Venècia té una base religiosa o mística. Si físicament s’assemblen a àngels del renaixement o a retrats de Holbein, Bellini o Bronzino, tot el que veuen i el que fan està dotat igualment de simbologia cristiana. L’accés a l’infern, la comunió, la presència d’un ésser suprem que els guia. Els faig entrar a veure els frescos de Giotto a la capella Scrovegni de Pàdua, a fixar-se en la representació del cel i l’infern el dia del judici: l’allau de dimonis i monstres que s’enduen els infidels agafats dels cabells per abocar-los a les flames, mentre els àngels acompanyen, entendrits, els bons cristians cap a la vora de Déu. La setmana passada vaig veure tres representacions més d’aquesta iconografia del bé i del mal a la Gemälde Galerie de Berlín. Les van pintar Fra Angelico, Lucas Cranach i Petrus Christus: el món fosc de l’infern i les flames, sempre representat a la part inferior (habitualment a la dreta) és, en els tres casos, tan terrible com el de Giotto que contemplen els meus personatges. El concepte que transmet aquest tipus de representació és la del càstig i la penalització terrorífica pel pecador, pel que no combrega amb el nom de Déu. Abans del dia del judici us toca triar. Segons la opció de vida que escolliu, anireu a parar en un lloc o en un altre d’aquesta dramàtica concepció del dia de demà. La imatge de l’infern ple de monstres, flames, dolor i sang es perpetua durant molts segles i arriba fins als nostres dies. Moltes pel·lícules de desastres remeten a la iconografia religiosa per retratar l’anarquia total i virulenta, sense ordre ni capteniment, dels que no aconsegueixen salvar-se; d’aquells que han buscat la seva pròpia desgràcia a base de comportaments antisocials. Tant a les pel·lis com a les imatges religioses, els dolents queden a sota, negats, cremats i mutilats, enfrontats a una mort violenta i sense opció d’escapatòria. És el preu que han de pagar per les accions comeses.

Les lectures cristianes presenten els dimonis com àngels caiguts en desgràcia. Tipus Dark Vader, dels que passen al costat fosc. L’àngel bo que es converteix en un monstre. Ben segur n’hi deu haver que, malgrat haver-se estimat més la foscor, mantenen l’aparença original. Imagino dimonis que, circumstàncies de la vida, han estat abocats al mal per culpa d’altres. Què en diria Déu, el dia del judici, de la nena que als 7 anys és violada pel pare i obligada a prostituir-se? Què en diria dels meus personatges russos de “L’habitació d’en Beckwitt”? Tenen excusa, aquesta mena d’àngels, a l’hora de ser acceptats al paradís dels justos?
També es diu que una de les funcions dels artistes és explorar la realitat, sigui com sigui, per extreure’n una representació de bellesa. El que comentava al post anterior: les paraules de Breton sobre la necessitat que la bellesa sigui terrible per què pugui ser considerada bellesa.



Del diari berlinès:

- Hamlet, posada en escena d’Ostermeier, a la Schaubühne. Actors en estat de gràcia, especialment el protagonista, Lars Eidinger. Quina meravella. Utilització plenament justificada i atractiva de mitjans audiovisuals, música i atrezzo contemporanis. Muntatge que va programar en Rigola al Lliure i que em vaig perdre. I la presència de l’humor. Des de l’escena inicial (capgirada respecte a l’original shakesperià) d’un enterrament, ja veiem en qui to se’ns explicarà la tragèdia: el de la “charlotada” (m’encanta aquesta paraula!). Energia, interacció amb el públic, imatges molt potents. Un plaer.


- En canvi, molt decebedor l’espectacle “Testament” de She She Bop (und ihre Väter), al HAU (Hebbel am Ufer). En diuen “teatre performance” per dir espectacle de creació col·lectiva. Curiositat: que els pares dels actors actuen amb ells. El rotllo és de conflictes generacionals. Aquí sí que la parafernàlia audiovisual no té sentit i els actors són dolents. La gent (els meus amics inclosos) va aplaudir molt. En fi.

- Exposició molt interessant de fotògrafs turcs sobre Istanbul a la Billy Brandt Hause. I sí, Istanbul és tan divina com la van fotografiar els exposats...

- Diumenge nova trobada massiva catalana, aquest cop per veure la final de la lliga del Barça al Hostel Bax Pax de la Friedrichstrasse. Vaig acompanyar-hi uns amics amb fills que estaven de visita, però, com us podeu imaginar els que em coneixeu, no m’hi vaig quedar...

- Dels súpers alemanys: la deliciosa (i per a mi irresistible) quantitat de lakritz, o sigui, regalessia-pegadolça-regaliz, que venen. I com a curiositat, llaunes individuals de cogombres avinagrats. O sigui, un per llauna. Segon “en fi”.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada