Reprenc avui el traç d’aquest eix que, com la narració que el motiva, ha quedat una mica tocat (que no enfonsat) arrel dels canvis, esdeveniments i irrupcions vàries del dia a dia que han sacsejat la persona que hi ha al darrere. Ja no sóc a Berlín: vaig tornar a Barcelona a principis de juny, i se’m fa estrany, abans que res, llegir les darreres anotacions del darrer post, quan era a la ciutat alemanya amb la sensació de viure-hi, de pertànyer novament als seus carrers, de conviure amb els seus vianants; de trepitjar els seus bars i els seus museus; d’utilitzar els seus puntualíssims busos metropolitans; de passejar pels seus parcs i llacs, i d’adquirir tot allò per a la supervivència en els seus comerços. La novel·la va avançar furiosa durant aquelles cinc setmanes. Sentia la necessitat d’acompanyar-la, de donar-li forma definitiva, de veure-la compacta i amb l’estructura precisa. Vaig arribar a Barcelona amb una primera versió incompleta, però ja amb cara i ulls. Una primera posada en comú dels personatges i les accions, el tràgic i desesperat banquet de la sang amb els comensals asseguts a taula. No ho havia dit aquí encara, però per primera vegada estic treballant en les dues versions de la novel·la, la catalana i la castellana. Em vaig proposar alternar les llengües segons els capítols, de manera que, de les tres parts de la novel·la, la primera la tenia en un 80% en castellà i un 20% en català; de la segona un 100% en castellà i de la tercera un 100% en català. Vaig decidir, tot just arribar a Berlín, d’intentar una primera passada en una de les dues llengües, corregint, traduint i ampliant el que estava escrit en les dues. Ara i aquí, estic fent el mateix procés amb la segona versió, partint ja, però, de la primera. La predisposició, gairebé frenètica, a la feina a Alemanya, s’ha transformat ara en una confosa parsimònia. Avanço molt lentament; passo i repasso fragments mil cops repassats (això que dic em sembla propi, si més no en el meu cas, d’una etapa posterior) i reconec que diferents interferències a nivell personal i professional, han motivat aquesta frenada. Parlo, també, de la frenada en el bloc; en la voluntat, com havia fet sempre, de treballar sense fer públics ni motivacions ni idees, sense interlocutors ni lectors, sense mediadors entre procés i resultat. Reconec que m’imposa, en períodes com aquest d’introspecció, parlar de la meva feina obertament. Però també penso que cal un esforç i reprendre un diàleg estrany amb un aparent no res, que de vegades penso que té forma de mi, i d’altres que té forma de vosaltres que ho llegiu.
angel carlus i uns col·legues
Sigui com sigui, avui reprenc l’eix. I ho faig exposant el punt exacte on em trobo, l’original que he imprès de la primera versió sobre la taula, en el capítol 2 de la segona part, quan “amb la Lola fora de l’elenc, en Quim Barrera va trobar l’excusa ideal per trucar-la de tant en tant i quedar en una cafeteria de la Rambla”. Els esdeveniments inventats de l’any 1958 arrel d’una estrena sense espectadors, sonen molt bé en castellà. Sonen a història de postguerra, a ambient de blanc i negre, a combinació de flaires d’obertura enmig de la repressió. En català tinc dubtes (i els anoto per a una posterior investigació) sobre la conveniència o no de certes expressions col·loquials, certa manera de dir les coses. Vull saber si les frases fetes que utilitzo eren corrents a l’època; si a un personatge se’l podia anomenar “Carles” en una conversa o era més habitual dir-li “Carlus”, tal com em passava a mi personalment. Em van batejar com Angel Carlos (així consta encara en el meu DNI. No em pregunteu perquè encara no m’ho he canviat) i els amics, companys i coneguts de l’època em deien “Angel Carlus”, i alguns “Carlus” a seques, sobretot a l’època de l’institut, quan vaig decidir que el nom complet era massa llarg i, vés per on, en lloc d’escollir el que tinc ara, Àngel, en aquell temps vaig triar el segon, Carles. 
Vull saber com traduir, al català dels seixanta, l’expressió “me importa un comino” o “todo se andará” o “dar el pego”. Necessito saber si hom es podia quedar a dormir a l’habitació d’un malalt, quan es tractava d’un nen, a una clínica. Saber la feina que una administrativa podia fer en una oficina dels “Sindicats” de l’època (l’anotació a mà en aquest passatge és, evidentment, “mama”: la meva mare va fer aquesta feina al mateix edifici que acull els personatges de la novel·la). En general, m’agradaria donar el toc de versemblança que, penso jo, ha adquirit el text en castellà quan es refereix a aquells anys, de 1958 quan comença l’acció, fins a 1965, que és el període que abasta el meu viatge al passat amb la ficció. Alguns detalls, em temo, seran difícils de reproduir: la setmana passada, precisament, vaig preguntar a la meva mare per la marca del cotxet de producció francesa dins el qual em passejava per la Rambla de Figueres quan jo era un nadó. Recordo haver-la sentit dotzenes de vegades explicar a coneguts i visites (el cotxet en qüestió fou “reutilitzat” pels meus quatre altres germans) els avantatges del model francès de quatre rodes altíssimes, molt més grosses que les de qualsevol model fabricat a Espanya. Recordo que n’estava tan orgullosa, d’haver-lo pogut comprar (imagino que a Perpinyà), que em va sobtar i decebre que no pogués respondre la meva pregunta. “El cotxet? Sí, era especial. La marca? Ni idea. Se m’ha esborrat del cap”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada