dimarts, 23 de febrer del 2010

ART I VIDA


Hannah Wilke. Intra Venus 4 (1992-93)

 
Sovint, l’art contemporani es mou al voltant de les fronteres de la privacitat o la vida personal de l’artista. La relació art/vida ve de lluny, és clar, i per a molts, qualsevol manifestació artística està estretament lligada a la vida d’aquella o aquella que el genera. Aquesta relació entre la forma artística i la personalitat del creador ha existit sempre, i de tant en tant revifa, en moltes manifestacions creatives (ara mateix en narrativa, el tema del “jo”, l’anomenada “novel·la del jo” té molts adeptes i seguidors). No és lloc, aquest bloc, per fer-ne una tesis, és clar. Però sí que, a nivell personal i parlant de l’art, m’interessa molt aquesta estreta combinació. Si la Marina Abramovic ha investigat a partir dels límits del seu cos, per exemple, altres artistes ho han fet a través de la seva experiència vital. “L’obra d’art total”, concepte que s’utilitza des del romanticisme, en la contemporaneïtat passa per la fase d’incloure el propi artista, la seva pròpia identitat, el seu propi dia a dia, en la concreció de l’obra. Arriba a casos extrems com el de Hannah Wilke (1940-1993), que va fotografiar la seva pròpia degeneració física arrel d’un càncer terminal (a la seva manera, Hervé Guibert ho va fer en literatura: va escriure i filmar la seva experiència com a malalt de la sida), i que, en part, va motivar el meu conte “Exhibition” al recull Adéu (Proa 2002) que després vaig adaptar al teatre a “Una peça de Jenny Hollan” (L’Albi, 2008). Soplie Calle, Annette Messager i molts altres s’han basat en l’experiència personal per conceptuar les peces que exposen a les galeries i els museus.

Defenso la tesi que ART = DECISIÓ. L’artista decideix què és art. Una persona que no es consideri artista, no farà art, tot i que uns altres, des de fora, puguin valorar la seva feina com a manifestació artística. Aquí rau la diferència entre uns i altres. Sé que és un tema que darrerament provoca irades discussions en fòrums, congressos i seminaris sobre art. Una amiga que assisteix a un seminari sobre la pedagogia de l’art, em comentava la setmana passada la defensa, per part d’un ponent, de considerar els “tapetes” fets amb ganxet de la seva àvia com a art. Jo penso, com la meva estimada Carme, que la “intenció artística” no la posava la senyora quan seia davant de la tele a brodar o a cosir, i en tot cas, és el seu nét qui DECIDEIX que aquells quadrats de roba fets a mà, són un objecte artístic. L’objecte artístic té, per a mi, un valor que el sacralitza. Hi haurà art bo i art dolent, segur que sí, però abans que jutjar-ho, cal la seguretat que aquell “art” s’ha fet amb la intenció voluntària que ho sigui.


 
Sophie Calle.
Evaluation psychologique, 2003


                                                                                                                                            Annette Messager. ma collection de chateaux, 1972


Sobre tot això hi penso molt aquestes darreres setmanes, quan escric una primera versió de com serà el personatge de la novel·la, el performer, el fill a qui el seu pare busca i de qui ha estat apartat durant quaranta anys. Estic inventant un artista entestat en arribar a les últimes conseqüències a través del seu concepte. Del que ell entén com a concepte a l’hora de generar una obra. I ho fa convençut que la seva vida no es pot deslligar d’aquest concepte. Resulta impossible separar les seves accions artístiques dels seus moviments vitals: la seva visió del món i la que té d’ell mateix les concep en una peça de la qual, inevitablement, en forma part. Té molt assumit que se l’ha de jutjar com a creador (el que fa són artefactes de creació), i parteix de la base que els altres (els espectadors, els conciutadans) no ho veuen de la mateixa manera o no tenen les eines per jutjar-ho com ell voldria. L’artista a qui estic donant vida literària en la meva ficció ho entén perfectament, i no reclama res a ningú. El meu artista ha entès que no pot dependre del judici d’un altre en la seva concepció global de la seva obra/vida. No necessita ningú. No necessita cap espectador. No precisa del públic. Aquesta és la clau (si reviseu els primers posts d’aquest bloc) de la coincidència entre els dos personatges emparentats que es busquen. El seu pare, l’any 1958 i a la ciutat de Figueres, va estrenar una obra de teatre sense la necessitat de comptar amb la presència dels espectadors. Cap dels dos, però, no sap res de l’experiència “invisible” de l’altre (la dels anys 50 i l’actual) i potser això que desconeixen, sigui l’únic punt en comú que pot ajudar a unir-los.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada