dilluns, 11 de gener del 2010

EL PÚBLIC


Fotografia de Ros Ribas. "El público" dirigit per LLuís Pasqual.

El nom del bloc me l’ha proposat un amic: mirant la meva web, va descobrir que un dels meus primers “treballs” públics fou l’obra de teatre “L’eixarranca”, estrenada a l’Antic Escorxador Municipal de Figueres l’any 1986. L’alteració deliberada de les paraules em va semblar una bona idea per titular aquest espai virtual. Mai no ho he fet abans, això d’escriure directament per a la xarxa. Ara en tinc la necessitat, potser com a experiment, potser buscant un interlocutor múltiple i visible, en aquest any que m’he agafat lliure d’obligacions laborals a l’escola i que el dedico, des de setembre de 2009, a centrar-me en els projectes literaris, sense pressa ni condicionants. Tot plegat em permet no treballar només a Barcelona, el meu lloc habitual de residència i feina, sinó expandir el radi de mobilitat i fer-ho també a l’Empordà, a Sant Salvador (Baix Penedès), a Alcañiz (Terol) i, a partir del mes d’abril, a Berlín i Venècia.
Aquest bloc té l’aparença d’un mirall. Em busco a mi mateix amb la intenció de determinar un procés creatiu. Quan escric sempre estic sol (enyoro de tant en tant, és cert, les experiències que he tingut en el món del teatre i la creació col·lectiva!). Els “pensaments literatura” (parafrasejo els “pensaments pintura” dels quals parlava sempre el pintor Xavier Grau, professor de taller a la facultat de Belles Arts de la UB quan jo hi estudiava) conviden a estructurar un model de raonament que té poc a veure amb el raonament funcional i lògic del dia a dia. Dono voltes dins la ficció, buscant com orientar-me dins el plànol artificiós d’una cosa que no és tot i que pugui ser interpretada. “Què hi ha de realitat en les històries?” ens solen preguntar. La resposta no pot ser única: tot i res. Tot prové d’algun lloc, real o imaginari (viscut, llegit, observat, escoltat, somiat. Fins i tot quan no ve d’enlloc en concret, sorgeix del meu cap, que té seu al meu cos, que viu en una societat, en una cultura), però alhora no existeix perquè és territori d’una mentida, d’una simulació, d’una falsa disposició de les peces. És a través d’un mirall en forma de bloc que pretenc buscar el reflex dels dos móns que visc simultàniament, el de debò i el de ficció, i entenc, doncs, que el que hi veuré té tant de dietari com de bloc de notes, d’estudi crític, de baules d’una cadena en un procés de creació que ha de progressar inevitablement cap a una història de mentida.
Què escric ara? Què busco? Què vull dir?
Permeteu-me (em permeto a mi mateix) en aquest primer post, anunciar només la primera de les imatges que, de mica en mica, com he fet sempre, interaccionen al cap fins a formar el que serà la trama d’una ficció. El sistema de les imatges que han d’encaixar és el que utilitzo. Imatges diverses, conceptes sense relació que donen voltes durant un període més o menys llarg de temps a la ment del creador, que s’entesta en fer-les lligar, en que tinguin un sentit coherent en la seva confrontació i que, finalment, encaixin com les peces d’un trencaclosques. En aquesta primera fase del procés, mai no escric ni una línia. Una vegada tot plegat comença a tenir sentit, és quan obro un document nou al word.
Em trobo ara, però, a la segona fase. Ja hi he començat a treballar. I avui he tingut una revelació:
La primera de les “imatges” a les que em referia abans és l’inici del diàleg de “El público”, de García Lorca.


Criado: Señor
Director: ¿Qué?
Criado: Ahí está el público.
Director: Que pase
.



Parlar del públic, d’algú que assisteix com a espectador a un drama o una comèdia. Algú que, sense viure-ho directament, s’identificarà amb una acció, amb una sensibilitat, amb un conflicte. Parlar del teatre i de la necessitat o no que algú presenciï una representació. Cal que hi sigui, el públic? Condiciona el fet que hi hagi espectadors en el desenvolupament d’una acció? Serveix de res mostrar sense que ningú no ho vegi?
La revelació: quan ja tinc oberts uns quants documents de word amb fragments de la novel·la, descobreixo que l’acotació de Lorca que ve a continuació del diàleg transcrit ha resultat d’igual importància en la concreció de la trama.


(Entran cuatro caballos blancos).



He començat a escriure una novel·la que s’inicia a la ciutat de Venècia. A finals d’estiu de 2009, quatre joves d’una bellesa exultant irrompen a l’església Santa Maria Gloriosa dei Frari just en el moment que JB, admira l’obra de Tiziano penjada a l’altar major. Aquest home, JB, juntament amb el seu grup de teatre amateur, havia estrenat l’any 1958 a la ciutat de Figueres una obra de teatre sense públic.

2 comentaris:

  1. Àngel...!!!
    Aixi m'agrada...!!!! Amb blog i tot (ui, perdó...."bloc": fem país...!) jejejeje
    Estic contenta que per fi hagis deixat entrar tanta tecnologia a la teva vida (i tota de cop, eh...? año nuevo, vida nueva!), ja que així podré anar seguint poc a poc el procés creatiu i saber quant falta per tornar a gaudir d'una obra teva....!!!!
    Voy a hacerme seguidora ya...!

    ResponElimina
  2. Señor
    Que?
    Ahí esta Angel
    Que pase... que pase, todos queremos que pase...

    ResponElimina