dimecres, 3 de novembre de 2010

LA FRONTISSA

Zurbarán. Virgen de la Misericordia.
La història sobre la qual treballo necessitava, des de bon principi, un personatge frontissa. Els fets que narro a la novel·la, com ja he comentat diverses vegades, succeeixen en tres períodes de temps més o menys allunyats: el 1958, el 1965 i el 2009. Els protagonistes, per tant, tenen edats diferents en les tres etapes de la ficció. Però n’hi ha un, la frontissa, que sempre té la mateixa. No havia de ser exactament un narrador, sinó un oient; no un testimoni, sinó un confident. Durant la primera part de la novel·la, aquest personatge (és una dona jove, nascuda el 1985) escolta el relat d’uns fets que van passar l’any 1958 per boca de diverses persones que els van viure. El lector entén, que quan no és en forma de diàleg, l’acció pren la forma de la reconstrucció que la confident o oient fa dels fets que se li expliquen. A la segona part, la mateixa dona escolta (i recrea a estones) una altra història que li és transmesa per un dels personatges del bloc anterior. Aquest home, en Quim Barrera, li refereix uns fets que van passar entre 1964 i 1965 (la oient tampoc no havia nascut encara). A la tercera part, la que té lloc a l’estiu de 2009, la nostra “frontissa entre històries” n’escolta encara una altra, per boca, però, d’un personatge que l’any 1965 tenia 4 anys i ara en té 48. I no és fins al final d’aquest tercer bloc que la confident (el públic!) no passa a l’acció i es veu abocada finalment a la història com a part participant (l’actor!). L’autor fa després una picada d’ullet maliciosa i, quan ningú s’ho espera, encara la converteix en una oient/confident inesperada al final de la novel·la.

Sean Scully. Helen. 1997

A “L’habitació d’en Becwitt” (Empúries 2009) la Judit assumia una mica el paper de frontissa entre els integrants de la família Beckwitt, però amb la funció d’esdevenir alguna cosa més a mesura que la narració avançava. De cop, la Judit, tant per a en Sam com per a en Ben, es fa imprescindible i fa capgirar, en certa manera, les seves actuacions. Els personatge de la nova novel·la, la dona jove de vint-i-pocs anys, té una missió ben diferent. Necessitava una mirada objectiva, allunyada en el temps, sense cap implicació emocional amb els fets ni els protagonistes i que fes la funció de “públic espectador” dels seus drames. Un espectador que es deixa seduir per una història; que pot (o no) arribar a pensar que allò que veu i sent és real, i que, això sí, té la capacitat d’emocionar-se (físicament, sentimentalment o intel·lectualment) amb el guió o trama de la peça que s’atura a presenciar.

Com li faig dir en un moment donat, cap al final de la tercer part (i ho transcric de la versió castellana): “Ya no escucho a Quim ni oigo la música de la orquesta. No veo nada a mi alrededor, sólo la boca negra de un pozo. No había sospesado la idea de que todo podía ser peor de lo que parecía. Inmovilizada por una sensación de terror y asco, pero con la intención de poner un poco de orden y cordura en este collage de mierda, algo me dice que ha llegado la hora de actuar. De que alguno de los personajes mueva ficha y largue texto y se mueva y conmueva. No soy una actriz. Yo siempre he apostado por el público que hace visible el drama”.

1 comentari: