LA FRONTISSA

Zurbarán. Virgen de la Misericordia.

La història sobre la qual treballo necessitava, des de bon principi, un personatge frontissa. Els fets que narro a la novel·la, com ja he comentat diverses vegades, succeeixen en tres períodes de temps més o menys allunyats: el 1958, el 1965 i el 2009. Els protagonistes, per tant, tenen edats diferents en les tres etapes de la ficció. Però n’hi ha un, la frontissa, que sempre té la mateixa. No havia de ser exactament un narrador, sinó un oient; no un testimoni, sinó un confident. Durant la primera part de la novel·la, aquest personatge (és una dona jove, nascuda el 1985) escolta el relat d’uns fets que van passar l’any 1958 per boca de diverses persones que els van viure. El lector entén, que quan no és en forma de diàleg, l’acció pren la forma de la reconstrucció que la confident o oient fa dels fets que se li expliquen. A la segona part, la mateixa dona escolta (i recrea a estones) una altra història que li és transmesa per un dels personatges del bloc anterior. Aquest home, en Quim Barrera, li refereix uns fets que van passar entre 1964 i 1965 (la oient tampoc no havia nascut encara). A la tercera part, la que té lloc a l’estiu de 2009, la nostra “frontissa entre històries” n’escolta encara una altra, per boca, però, d’un personatge que l’any 1965 tenia 4 anys i ara en té 48. I no és fins al final d’aquest tercer bloc que la confident (el públic!) no passa a l’acció i es veu abocada finalment a la història com a part participant (l’actor!). L’autor fa després una picada d’ullet maliciosa i, quan ningú s’ho espera, encara la converteix en una oient/confident inesperada al final de la novel·la.

Sean Scully. Helen. 1997

A “L’habitació d’en Becwitt” (Empúries 2009) la Judit assumia una mica el paper de frontissa entre els integrants de la família Beckwitt, però amb la funció d’esdevenir alguna cosa més a mesura que la narració avançava. De cop, la Judit, tant per a en Sam com per a en Ben, es fa imprescindible i fa capgirar, en certa manera, les seves actuacions. Els personatge de la nova novel·la, la dona jove de vint-i-pocs anys, té una missió ben diferent. Necessitava una mirada objectiva, allunyada en el temps, sense cap implicació emocional amb els fets ni els protagonistes i que fes la funció de “públic espectador” dels seus drames. Un espectador que es deixa seduir per una història; que pot (o no) arribar a pensar que allò que veu i sent és real, i que, això sí, té la capacitat d’emocionar-se (físicament, sentimentalment o intel·lectualment) amb el guió o trama de la peça que s’atura a presenciar.

Com li faig dir en un moment donat, cap al final de la tercer part (i ho transcric de la versió castellana): “Ya no escucho a Quim ni oigo la música de la orquesta. No veo nada a mi alrededor, sólo la boca negra de un pozo. No había sospesado la idea de que todo podía ser peor de lo que parecía. Inmovilizada por una sensación de terror y asco, pero con la intención de poner un poco de orden y cordura en este collage de mierda, algo me dice que ha llegado la hora de actuar. De que alguno de los personajes mueva ficha y largue texto y se mueva y conmueva. No soy una actriz. Yo siempre he apostado por el público que hace visible el drama”.

PARES & FILLS

Pablo Picasso i el seu fill Claude.

Fotografia de David Douglas Duncan

Estic inventant dos personatges, un pare i un fill, que han viscut tota la vida separats. M’agradava la idea de la “separació forçosa”, així com la de sentir, molt tard i només per part d’un d’ells, la necessitat de retrobar-se, potser amb la intenció de demanar perdó per no haver-ho fet abans. Aquest paper s’esqueia més al pare: vaig pensar que, fos quin fos el motiu de la separació, l’adult era el pare, i havia de ser ell qui iniciés la recerca del fill. En la fase d’escriptura en la que em trobo, penso que ja sé quina serà la causa de la separació (ho comentaré en un post futur), però aquesta causa no està (o sí) entre les idees generatrius que conformen el trencaclosques que ha d’encaixar abans de poder començar la novel·la. La idea primera, igual que ho era la del fet d’una obra de teatre sense espectadors, era la d’un pare que busca un fill quan és massa tard. Ve, com comentava en el post anterior, de la relació entre en Ben i en Samuel a L’habitació d’en Beckwitt (Empúries 2009). Pare i fill s’havien distanciat i, aparentment si més no, cap dels dos sentia la necessitat d’un retrobament. Encara més: semblava que l’evitaven. Quan finalment es produeix (al final de la segona part de la novel·la) el lector queda relegat a no saber què passa entre ells. Què es diuen. Si algú demana perdó a l’altre. No, tot això no ho vaig pensar mai, perquè sabia que no era el tema de l’obra.

Ara però, en aquest projecte nou, sí que hi havia d’haver un personatge que apostés pel retrobament. Un pare. Vaig escollir un dels actors que, l’any 1958, van representar per a ningú l’obra prohibida de Sartre, Les mans buides, al Patronat de Figueres. Ell seria el pare. Comparteix amb el meu propi pare la feina (telegrafista) i la seva afició al teatre (el meu pare, com ja he dit en una altra ocasió, va participar, també com a actor, en algun dels muntatges de Arlequín: és el de la foto, el que està assegut!). Al fill, en canvi, li he regalat el nom del meu pare, Vicenç. M’interessava, en un principi, que el fill fos actor professional, cosa que el pare no hauria aconseguit, i que visqués en una ciutat que, d’alguna manera, tingués relació amb el fet teatral (perquè s’hi fa molt de teatre, perquè hi ha bons teatres, perquè apareix en moltes obres dramàtiques). De la ciutat, si em permeteu, en parlaré més endavant, perquè aquesta ciutat en sí mateixa, era una de les idees del trencaclosques inicial, i ella, aquesta ciutat que vaig recórrer l’any 2007 durant una setmana sencera, em va portar a voler escriure aquesta història.

Tal com avanço en el procés d’escriptura, he descobert que el fet que el fill fos actor no resultava fonamental. Però sí era convenient que fos un creador (una mica com en Samuel, que no era actor com en Ben, sinó artista plàstic) i que s’hagués proposat generar una obra que tingués certa similitud amb el projecte d’estrenar una obra prohibida com havia fet el seu pare en la seva joventut a Figueres. Penso en una obra per a no ser admirada. En una peça per no ser feta/representada. M’interessa aquesta coincidència de propòsits, separats en l’espai i en el temps, però amb la mateixa voluntat transgressora o subversiva.

La separació entre pare i fill, el seu allunyament forçat, m’impulsa a jugar amb dues èpoques. Si el pare va estrenar l’obra prohibida l’any 1958, el seu fill Vicenç realitzarà el seu projecte en l’actualitat (2009?). Se m’obren múltiples possibilitats: el seu pare arribarà a temps per assistir a la seva creació? Interferirà, amb la seva presència, la intenció del fill de presentar-la sense ningú? Tindrà, doncs, un espectador?

Fa quinze dies vaig decidir que el fill seria un performer. Faria accions, intervencions efímeres que es realitzen en directe, en un espai i un moment concret, i que en tot cas poden quedar enregistrades. El mes de novembre passat vaig ser a Madrid. Amb la meva amiga Rosa Serra vam visitar l’exposició de l’artista i performer Marina Abramovic a la galeria La Fábrica. Sempre he admirat aquesta dona (en parlaré al post següent) i, casualitats de la vida, la vam trobar un parell d’hores després, en persona, al Centro Nacional de Arte Reina Sofía.

 Marina Abramovic. "The Kitchen".