ACTORS A BERLÍN

Ja sóc a Berlín. De fet, i després de més de 20 anys, torno a tenir la sensació que visc a Berlín. Hi he tornat, des que hi vaig viure de 1988 a 1990, infinitat de vegades, però sempre sabent que es tractava d’una estada de pas, uns dies, unes setmanes. Aquest cop, però, m’hi estaré un mes com a mínim. Hi he vingut a treballar la novel·la. Em llevo al matí i sec a l’ordinador, com faria a Barcelona, a Sant Salvador, a Figueres o a Alcañiz, els llocs que, per ara, m’han acollit com a escenaris de debò pels meus espais de mentida, i em concentro absolutament en la labor de muntar i corregir les pàgines que tinc ja escrites en el seu ordre final. La veritat és que m’he endut molta feina per fer. Per primera vegada, estic provant d’enllestir alhora la versió en castellà de la novel·la, i els meus tribulats personatges parlen, aquí a Berlín, ara en una llengua i ara en l’altra.

Estic centrat novament en la primera part de la trama, la que esdevé a Figueres l’any 1958. La del teatre sense espectadors. En el post anterior, vaig anunciar (vaig afegir-hi un vídeo) la presentació del llibre de l’Alfons Gumbau sobre el grup de teatre “Arlequín” que, com he comentat moltes vegades, va ser un dels punts de partida de la meva història. La presentació es va fer a la Cate, el Patronat de la Catequística, a l’escenari del qual els meus personatges inventats pugen a estrenar l’obra prohibida. Pocs dies després de l’acte de presentació de “Arlequín o l’art de (fer) la comèdia”, ens arribava la notícia del conveni de col·laboració entre l’Ajuntament de Figueres i el Patronat de la Cate, el qual cedirà durant 25 anys el seu teatre (actualment en fase de remodelació) a canvi d’una important injecció econòmica municipal. El projecte estaria acabat l’any vinent i el teatre, doncs, tornarà a apujar el teló, amb un aforament per a 300 persones, i espectacles de petit o mitjà format. L’altre dia, el 10 d’abril, asseguts entre el nombrós públic assistent, hi havia molts dels veterans actors i actrius (alguns d’ells apareixen en el vídeo del post anterior) de l’elenc original. Els Arlequins. La immensa majoria passen de la setantena i, que jo sàpiga, només una, la Nuri Trías, continua fent teatre, ara amb el grup de la Llar de Jubilats de Figueres. Però aquell dia eren allí, i d’alguna manera els vaig sentir tan protagonistes de l’acte com l’Alfons, el cronista de la seva història. Els que vam parlar vam insistir molt amb la important tasca que tots ells van fer per a la cultura moixa i grisosa de l’època que els va tocar viure, i si el llibre de l’Alfons té la textura vellutada d’un homenatge, també ho té la meva ficció, malgrat sigui exactament això, una ficció. Perquè ells no van fer cap estrena sense públic, però l’esperit en què treballaven, la manera d’entendre el teatre i el compromís amb la contemporaneïtat que mostraven, ho hauria pogut permetre. O provocar. O, com és el cas, i aquí el meu més tendre agraïment, suggerir a un narrador que es fes seva la idea. Així entenc els lligams culturals amb la història d’un poble. Així entenc també el relleu que ens passem els uns als altres, de generacions diferents, havent viscut circumstàncies radicalment diferents, però que, d’alguna manera, compartim un fons comú que sí que té a veure amb el passat, la terra i el fet de tenir les arrels en una cultura determinada.

El 10 d’abril, doncs, vaig poder saludar els generadors de la meva ficció, alguns dels quals no coneixia. Mercè Huerta, Josep Ma Gumbau, Ma Dolors Machado, Mercè Rocamora, Joan Minobis, Ma Rosa Gratacós, Ma Àngels Aupí, Núria Trías, i molts altres.

A Berlín, doncs, ara mateix, el seu esperit m’acompanya mentre perfilo i treno els episodis de clandestinitat i intensa excitació que viuen els personatges que m’he inventat. Tots van tenint ja noms i cognoms. És curiós, però fins ara, molts d’ells apareixien només com a XXXX en el text, tret dels protagonistes. Ara, en Quim Barrera, la Lola Gironella, en Ramon Monguió, en Miquel Castells, l’Enric Font o la Carme Llorens, ja estan batejats i, a Berlín l’any 2010, s’han fet una mica més persones.

Dimecres vaig anar a la inauguració de la gran exposició d’Olafur Eliasson al Martin Gropius Bau. L’any passat va ser a la Fundació Miró de Barcelona, i una de les seves instal·lacions a la Tate Modern de Londres el 2003 (The wether project) havia aparegut a la meva novel·la juvenil “Operació Kyoto” (Alfagura/Grup promotor). L’expo de Berlín és enorme. L’artista va voler que la inauguració oficial fos oberta a tothom i gratuïta, de manera que es van formar llargues cues de berlinesos durant tot el dia (atenció: a la foto apareix el rètol de la retrospectiva de Frida Kahlo que es va inaugurar ahir al mateix museu, però la cua és en honor d’Eliasson!). Impressionant la seva instal·lació de boires de colors (aquí a la ciutat ja circula de boca en boca i tothom vol anar-la a veure): és realment com entrar en una peça. Es tracta simplement de avançar per les sales enmig d’una boira densa que va canviant de color. T’hi trobes visitants com tu, és clar, però ells, també com tu, deixen de ser-ho per convertir-se en sorpreses, en espectres, en peces claus per a la concepció del projecte. Des que entres a la sala condicionada, deixes de ser un espectador per convertir-te en actor, i veus els altres com ells et veuen a tu: fantasmes de colors, déus de fum, presències de somni. Prometo més informació en el post següent!

ARLEQUÍN (2)

Escuadra hacia la muerte. Teatro Maria Guerrrero, Madrid 1953.

D'esquerra a dreta: Perez Puig (director), Miguel Àngel Gil, Juanjo Menéndez,

Agustín González, Sastre (autor), Adolfo Marsillach i Fernando Guillén.

Amb el propòsit de trobar una obra “irrepresentable” per motius polítics i/o morals a finals dels anys 50 a Figueres, m’he dedicat a llegir bibliografia sobre el tema. El dubte era si l’obra que la meva troupe de ficció havia de representar partia d’un text real o bé un d’inventat per a la ficció. En el cas de ser una obra real, primer de tot havia de existir en castellà i havia d’estar publicada (com a mínim impresa per l’autor: hi ha documents a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà –fons Tony Montal –que confirmen la rebuda de texts originals per ser representats per l’elenc). Penso improbable que en aquells anys fos senzill traduir, a Figueres, una obra escrita en anglès o alemany, per exemple. La censura, però, era més permissiva amb els autors estrangers (als anys 60 s’estrenen a Espanya, sense massa complicacions, obres de Brecht, Sartre o Weiss). Arcadio Baquero, censor “aperturista” de l’època, suggereix que possiblement les traduccions d’aquests autors estaven fetes per hàbils escriptors que sabien “esquivar” les normes en la seva versió dels diàlegs (en José Maria Pemán tradueix Greene o Duval).

Tot text a representar, havia de passar per la Junta de Censura. Normalment era el director del muntatge l’encarregat de presentar el text pel seu estudi a la Delegación Provincial del Movimiento (3 exemplars) juntament amb una sol·licitud oficial en la que s’especifiquen els noms dels professionals o amateurs que hi intervindrien. L’equip de censors (sovint “aperturistes” i “immovilistes” barrejats) emetia el dictamen en un imprès oficial que constava dels següents apartats:

a) Breu exposició de l’argument.

b) Tesis o missatge que transmet l’obra.

c) Valor literari i valor teatral.

d) Matís polític i matís religiós.

e) Judici general que mereix l’obra al censor.

f) Detall de les pàgines on s’han fet correccions o guixades.

g) Altres observacions.

h) Data i signatura.

Totes les obres eren sotmeses al seu estudi per part dels censors (també les d’autors més o menys afins al règim com ara Torrente Ballester o Jardiel Poncela) i existia una clara divisió entre les obres a estrenar en el circuit comercial (grans teatres) i les destinades a un públic minoritari (teatre amateur, teatre universitari dels SEU, teatres de “cámara y ensayo”). Hi havia autors espanyols clarament censurats, especialment en el circuit comercial, com Buero Vallejo o Alfonso Sastre. Es poden consultar molts informes del censors a l’Archivo General de la Administración a Alacalá de Henares.

Llegeixo obres de Sastre que sé que van estar prohibides, si més no en alguna època. La mordaza o Escuadra hacia la muerte, per exemple. Descobreixo de seguida que aquesta última va ser representada per la Agrupación Teatral Arlequín el mes de febrer de 1960. En dates anteriors, l’obra va ser autoritzada a estrenar-se només per a funcions de càmera i en condicions “de una puesta en escena llevada a cabo por organizaciones u organismos de significación política perfectamente definida y encuadrada en la línea doctrinal de nuestro estado”. Escuadra hacia la muerte fou presentada a la censura per primer cop el 1953 a Madrid. Alguns censors veuen en ella una incitació a la rebel·lió contra l’exèrcit (llegeixi’s aquí “règim franquista”). Tres companyies van veure negada la seva sol·licitud d’estrena de l’obra l’any 1958, tot i que moltes altres la van poder representar (fins i tot un grup de Banyoles). No he trobat, en els documents consultats, cap petició per part de l’Agrupación teatral Arlequín de Figueres, ni l’Alfons Gumbau, l’estudiós del grup, té notícies que ho fessin. Teatre amateur, poques representacions, grup subjecte a una institució com el Patronat (tot i que quan la van estrenar l’any 60 havien deixat l’entitat per passar a ser el grup del Casino menestral de Figueres)... Ben segur no van presentar el text per al seu estudi a la Delegación.

Si van estrenar Escuadra sense presentar-la a cap dictamen, podien haver-ho fet amb qualsevol text. D’estranquis, és clar. Un text amb càrrega política. Un text publicat i traduït al castellà. Un text d’un autor “perillós”. I més quan la intenció primera, a la meva ficció, era fer-ho a porta tancada, com una acció subversiva.

La biblioteca del meu pare a Figueres em dóna la pista definitiva. L’any 1958 va adquirir, no sé on, un volum editat per Losada a Mèxic el 1948 (l’edició que té el pare és la cinquena) traduït al castellà per Aurora Bernárdez, la dona de Julio Cortázar.

ARLEQUÍN (1)

                                                                                                           Agrupación teatral Arlequín, "Muerte de un viajante" d'A Miller. Figueres 1959.

                                                                                                           Fons Tony Montal. Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà.

Al setmanari “Ampurdán” número 796, del 22 de gener de 1958, algú que signa “Carlo” i parlant del grup de teatre amateur del Patronat de la Catequística, destaca la seva orientació cap el “teatro experimental, teatro para minorías. Teatro de estudio. Teatro que ampara y alienta comedias desechadas por compañías profesionales, temerosas de perder con ellas el favor de un público meramente comercial”.

Aquest grup de teatre, conegut primer com Elenco del Patronato i després com Agrupación teatral Arlequín, estava capitanejat per Tony Montal i comptava amb el suport i col·laboració de la intel·lectualitat de l’època. L’amic Alfons Gumbau està enllestint (ja està en fase de galerades) un llibre sobre les activitats del grup que, amb la perspectiva del temps però també en el seu moment, resulta una peça clau per entendre la vida cultural de Figueres i la seva important tradició teatral. El meu pare, Vicenç Burgas, en fou membre, de vegades com a crític per a la premsa i també com a actor en vàries ocasions. Jo n’havia sentit parlar a casa, és clar, i havia vist fotografies d’alguns dels muntatges.

Em dedico a fer una recerca sobre la història del grup a través de la xarxa i dels papers del pare. A continuació contacto amb una de les actrius, la Ma Àngels Aupí, que em rep a casa seva el dia 16 de novembre i respon a totes les preguntes de caire pràctic que li plantejo: com eren els assaigs, quin ambient s’hi respirava, si hi havia una certa voluntat “opositora” al règim a l’hora de triar els texts, la majoria d’autors americans com ara Tenesse Willians, JB Priestley, T Wilder, E O’Neill o J Barrie. M’interessa saber la freqüència de les trobades, la presència o no de perruqueres, modistes o maquilladores.

He començat a escriure una novel·la. En ella, un grup de teatre amateur de Figueres, pretén estrenar una obra prohibida per la censura del règim franquista. Creo una ficció, però em plau moltíssim, especialment en aquest cas, fer-ho des de la versemblança. La meva companyia inventada que s’entesta en fer una revolució, té un referent real. La meva novel·la és la crònica d’un esdeveniment que no va passar mai, però que podia haver estat possible. Forço, doncs, els meus personatges de ficció per què actuïn com van fer-ho els de debò: assaigs diaris de les 10 de la nit a la 1 de la matinada, en dies laborables; estrenes continuades de muntatges (l’any 1958 en van estrenar 5, per més increïble que sembli); els texts s’havien de picar a mà per a cada actor/actriu (no hi havia ni tan sols fotocopiadores, és clar)... L’afany d’aquella gent per tirar endavant els seus projectes dramàtics era encomiable, i d’alguna manera sé que els he d’homenatjar amb la meva història. ".

Finalment, l’1 de desembre dino amb l’Alfons Gumbau, que després em convida a casa seva i em mostra la documentació exhaustiva que ha aconseguit i amb la qual ha treballat un munt de mesos per escriure el llibre. Es titularà “Arlequín o l’art de (fer) la comèdia”. Contrastem amb l’Alfons algunes de les dades que jo tenia amb les que ell ha trobat gràcies a, entre moltes altres fonts, el legat de Tony Montal que és a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà amb seu a Figueres. Els pares de l’Alfons, En Josep Ma Gumbau i la Maria Dolors Masó, es van conèixer i enamorar treballant junts a les ordres de Montal. El mateix Alfons es va estrenar dalt dels escenaris amb el grup que en Montal i en Josep Montalat van revifar als anys 70. La passió de l’Alfons pel teatre em consta des que el vaig conèixer: fou a ell a qui vam demanar, un grup d’alumnes de l’Institut Alexandre Deulofeu, que ens dirigís una obra a principis dels anys 80, i és gràcies a ell i a aquella primera experiència, que el teatre, o millor dit, el fet teatral, forma part consubstancial de la meva vida.

L’obra que l’Alfons ens va proposar per estrenar amb l’Institut fou “Tartan dels micos”, que en Terenci Moix havia escrit expressament per als dos actors que la van estrenar, l’Enric Majó i la Rosa Maria Sardà. Dues curiositats: l’obra la vam estrenar al Patronat de la Catequística de Figueres l'any 1983, al mateix escenari on aviat els meus personatges pujaran a representar per a ningú la seva obra prohibida. L’altra curiositat: l’estiu de 2008, durant els assaigs de la meva obra “Petó Públic” i fent-li de xofer de Girona a Camallera un munt de vegades, la Rosa Maria Sardà va ser capaç de recordar els monòlegs del seu personatge a l’obra de l’enyorat Terenci i els vaig poder escoltar en la veu original per a la qual van estar escrits. Moments de màgia que ens regala la vida.

Terenci Moix. "Tartan dels micos".Edicions 62.