LA NIT OBSCURA

Porto les darreres setmanes endinsat en la novel·la d’Antonio Muñoz Molina, “La noche de los tiempos”. Em fascina la recreació que fa d’un període realment interessant de la història d’Espanya com són les setmanes prèvies a l’esclat de la guerra civil del 36 (la setmana passada vaig escoltar com el Planeta de Mendoza d’enguany toca la mateixa època). I més em fascina encara el fet que l’autor, nascut el 1956, no n’hagués estat testimoni. Vaig llegir en una entrevista que la documentació prèvia fou exhaustiva, però més basada en la premsa diària i testimonis personals que no pas en llibres d’història. La mateixa sensació de llegir una exposició detallada del dia a dia escrita per algú que no ho havia viscut, la vaig experimentar amb “Les benignes” de Jonathan Littell, que centrava la seva magna novel·la en els mesos previs a l’acabament de la 2a guerra mundial, al 1945. En el cas de Littell, però, la creïble ambientació i el realisme de personatges i situacions, no gaudeixen, potser, del deix de frescor, espontaneïtat i col·loquialisme del de Muñoz Molina.

Me l’imagino assegut hores i hores en una biblioteca passant fulls dels exemplars dels diaris que van aparèixer al carrer aquells dies; buscant en imatges de fotògrafs de l’època les pintades que apareixien a les parets de Madrid; caçant al vol, en el testimoni de vells milicians i antics brigadistes, les consignes que cridaven, les contradiccions a les que sucumbien en un època on tot era tan incert i tan estrafolari que no hi havia cap ordre ni cap estratègia que atorgués una mica de racionalitat a la situació. L’escriptor aconsegueix de manera brillant transmetre el caos d’aquells dies i fa que el lector segueixi les passes del seu protagonista, Ignacio Abel, sumit en el desconcert pels carrers d’un Madrid mig apocalíptic on tot s’hi val i res no compta.

Jo corregeixo ara mateix una versió prou completa de la meva novel·la. I torno un cop més a aquells anys que no vaig viure (1958-1965) i imagino com havien de ser. Per la meva manera d’escriure i perquè trobo que s’escau al meu estil, m’adono que esborro força referències a productes, personatges, esdeveniments i fites que, en un principi, havia deixat escrites per ambientar el món dels meus protagonistes. Intueixo que en les darreres correccions en tornaré a posar alguns, però ara per ara, trobo que destorben l’essència i esdevenen un acompanyament superflu a la trama que relato. Em sap greu cada vegada que desapareix una referència, però quan comparo “l’amb” amb “el sense”, la intuïció m’aconsella el segon. Potser perquè hi ha parts de la trama que succeeixen a l’actualitat (de fet, tot el que s’hi diu és explicat des de l’avui recordant l’ahir) i la tercera part està centrada totalment a l’estiu de 2009. No hi ha (no calen) referències precises a allò que coneixem avui perquè ho compartim (la marca de la rentadora o de la cervesa, el tipus de tren, el preu d’una entrada de museu) i per tant, especificar-ho al passat i obviar-ho al present, fa que el conjunt grinyoli i se’n ressenti.

Allí queden, escrits en el quadern d’apunts, molts noms que he esmentat en altres posts d’aquest bloc a l’espera que una altra ficció els precisi.

També apuntar que, paral·lelament a la novel·la, es van desenvolupant dues ficcions més que, per qüestions de calendari, han augmentat de pes les darreres setmanes. D’una banda, ja gairebé està enllestida la tercera part d’El club de la Cistella (la Galera 2007), que va tenir la continuació natural a Segon trimestre (La Galera 2009) i que es tancarà en aquest tercer lliurament quan els seus protagonistes arriben al final de curs. Com sempre, m’ho he passat molt bé escrivint les seves aventures de sonats, i els he agafat una estima especial que em costarà admetre que amb aquest volum s’acaba. D’altra banda, creix amb força una novel·la juvenil de franja alta (la proposta d’una editora molt engrescada) en la qual toco un tema que des de fa temps em dóna voltes pel cap. Sempre havia pensat que acabaria sent l’embrió d’una novel·la d’adults i ara mateix estic sorprès de com qualla amb èxit amb protagonistes joves.

TORNANT A L'INICI

La meva àvia i unes companyes. Anys 50.

A l’inici de l’escriptura, hi ha sempre el desig de quadrar uns episodis. A l’inici del procés, hi ha la intenció de revelar una realitat de mil cares. El creador resta subjugat des de fa temps per una veritat de boira, dispersa, poc ferma. Al principi del relat, en la fase prèvia del pensament, hi ha unes ciutats, uns esdeveniments; hi ha l’afany d’homenatjar uns herois i unes heroïnes, de planyar unes víctimes, d’entendre uns desconeguts el comportament dels quals inquieta.

Després de deixar inactiu aquest bloc durant dos mesos (hi ha hagut una peresa causada per una decepció; hi ha hagut la urgència d’uns altres episodis que necessitaven ser narrats; hi ha hagut una mort) la primera obligació que m’imposo és la de tornar a l’inici.

El meu pare a escola. Anys 30.

A l’inici hi ha una generació segrestada. Hi ha els homes i les dones que van néixer amb el franquisme i qui va mancar la perspectiva necessària per a la comparació. Homes i dones que van assistir a la primera escola nacional catolicista; que van aprendre d’exemples falsejats, de regles i normes errònies. Homes i dones (primer nens i nenes) que van créixer donant per vàlides un munt de mentides. Nens i nenes emparats pel silenci dels adults, que combregaven per força amb el despropòsit general patrocinat per les autoritats (in)competents. Quina pena. Quina pena haver d’admetre la seva ceguesa, la seva innocència malmenada. Quina pena comprovar com sovint els costa acceptar l’engany en el que van viure: els van fer donar per bona una vida de merda. Quina llàstima escoltar les seves justificacions, fins i tot la seva defensa d’allò indefensable. Però, es clar, és l’única cosa que tenen. És la seva veritat i entenc que costa desprendre’s d’un equipatge vital, emocional, per molt feixuc que sigui i per moltes andròmines inservibles que contingui. A l’inici hi ha, doncs la seva innocència. La voluntat de tirar endavant. Hi ha la seva curiositat, la seva por, la seva vergonya.

Amb Carme Gifre a l'escenari de la Cate. 1982

A l’inici hi ha també el teatre. El món de la representació, l’ús de la disfressa, l’adopció d’una personalitat que no t’és pròpia i aleshores ets sents (i ets) un altres, més lliure, més arriscat, més feliç. El teatre a Figueres; el Patronat de la catequística, els festivals de ballet de la meva mare, els pastorets. La tradició teatral de la ciutat; el pare buscant fotos de quan feia d’actor amb els “Arlequins” quan jo encara no havia nascut. Les escales de fusta que menaven als vestuaris del Patronat. La trapa dissimulada a terra per la qual apareixia el dimoni en escena, com si ho fes del no res. Les butaques vermelles, el silenci, l’escenari il·luminat, els ciclorames.

A l’inici hi ha Venècia. La ciutat és una escenografia perfecta, barreja d’allò pintoresc i d’allò simple i poètic en la seva justa mesura. Venècia és saturació de visitants al voltant de la plaça de Sant Marc i molt poca gent pel carrer quan te n’allunyes. Venècia són les impressionants obres d’art a les esglésies; l’estupefacció d’entrar en un temple allunyat i trobar-te un Tiziano de primera categoria. Venècia és l’abundància de Bellini a l’Accademia; l’explosió de Tintoretto a San Rocco. Venècia és estar assegut en una trattoria envoltat de bellesa i descobrir una finestra propera rere la qual passa una ombra i trenar una història terrible. Venècia és la voluntat d’unir en una trama, en uns personatges, el més profund dolor enmig d’un escenari de pur plaer.

A l’inici, sobretot, hi ha l’afany de trobar sentit a una història imaginada. Una obra de teatre que s’estrena per a ningú. Un pare que perd un fill. Uns joves que deambulen per la vida com si hi estiguessin de visita: algú els havia donat l’ordre de respirar.

“Van venir altres nens a viure amb nosaltres sota els llençols. Al final érem força colla. Un dia, en llevar-me, tot va ser diferent. El matalàs ja no era acollidor, sinó més aviat estret i rígid. Era el jaç miserable en un hospici. De tots els nens només en quedàvem quatre. “Ha arribat l’hora”, la veu de Déu nostre senyor ens va donar l’ordre. “Vet aquí l’infern. Obriu els ulls, prínceps”.

Leo y Lito. Fotonovelas. 1992.

EL COTXET FRANCÈS

Reprenc avui el traç d’aquest eix que, com la narració que el motiva, ha quedat una mica tocat (que no enfonsat) arrel dels canvis, esdeveniments i irrupcions vàries del dia a dia que han sacsejat la persona que hi ha al darrere. Ja no sóc a Berlín: vaig tornar a Barcelona a principis de juny, i se’m fa estrany, abans que res, llegir les darreres anotacions del darrer post, quan era a la ciutat alemanya amb la sensació de viure-hi, de pertànyer novament als seus carrers, de conviure amb els seus vianants; de trepitjar els seus bars i els seus museus; d’utilitzar els seus puntualíssims busos metropolitans; de passejar pels seus parcs i llacs, i d’adquirir tot allò per a la supervivència en els seus comerços. La novel·la va avançar furiosa durant aquelles cinc setmanes. Sentia la necessitat d’acompanyar-la, de donar-li forma definitiva, de veure-la compacta i amb l’estructura precisa. Vaig arribar a Barcelona amb una primera versió incompleta, però ja amb cara i ulls. Una primera posada en comú dels personatges i les accions, el tràgic i desesperat banquet de la sang amb els comensals asseguts a taula. No ho havia dit aquí encara, però per primera vegada estic treballant en les dues versions de la novel·la, la catalana i la castellana. Em vaig proposar alternar les llengües segons els capítols, de manera que, de les tres parts de la novel·la, la primera la tenia en un 80% en castellà i un 20% en català; de la segona un 100% en castellà i de la tercera un 100% en català. Vaig decidir, tot just arribar a Berlín, d’intentar una primera passada en una de les dues llengües, corregint, traduint i ampliant el que estava escrit en les dues. Ara i aquí, estic fent el mateix procés amb la segona versió, partint ja, però, de la primera. La predisposició, gairebé frenètica, a la feina a Alemanya, s’ha transformat ara en una confosa parsimònia. Avanço molt lentament; passo i repasso fragments mil cops repassats (això que dic em sembla propi, si més no en el meu cas, d’una etapa posterior) i reconec que diferents interferències a nivell personal i professional, han motivat aquesta frenada. Parlo, també, de la frenada en el bloc; en la voluntat, com havia fet sempre, de treballar sense fer públics ni motivacions ni idees, sense interlocutors ni lectors, sense mediadors entre procés i resultat. Reconec que m’imposa, en períodes com aquest d’introspecció, parlar de la meva feina obertament. Però també penso que cal un esforç i reprendre un diàleg estrany amb un aparent no res, que de vegades penso que té forma de mi, i d’altres que té forma de vosaltres que ho llegiu.

                                                                                                                                                                                   angel carlus i uns col·legues

Sigui com sigui, avui reprenc l’eix. I ho faig exposant el punt exacte on em trobo, l’original que he imprès de la primera versió sobre la taula, en el capítol 2 de la segona part, quan “amb la Lola fora de l’elenc, en Quim Barrera va trobar l’excusa ideal per trucar-la de tant en tant i quedar en una cafeteria de la Rambla”. Els esdeveniments inventats de l’any 1958 arrel d’una estrena sense espectadors, sonen molt bé en castellà. Sonen a història de postguerra, a ambient de blanc i negre, a combinació de flaires d’obertura enmig de la repressió. En català tinc dubtes (i els anoto per a una posterior investigació) sobre la conveniència o no de certes expressions col·loquials, certa manera de dir les coses. Vull saber si les frases fetes que utilitzo eren corrents a l’època; si a un personatge se’l podia anomenar “Carles” en una conversa o era més habitual dir-li “Carlus”, tal com em passava a mi personalment. Em van batejar com Angel Carlos (així consta encara en el meu DNI. No em pregunteu perquè encara no m’ho he canviat) i els amics, companys i coneguts de l’època em deien “Angel Carlus”, i alguns “Carlus” a seques, sobretot a l’època de l’institut, quan vaig decidir que el nom complet era massa llarg i, vés per on, en lloc d’escollir el que tinc ara, Àngel, en aquell temps vaig triar el segon, Carles.

Vull saber com traduir, al català dels seixanta, l’expressió “me importa un comino” o “todo se andará” o “dar el pego”. Necessito saber si hom es podia quedar a dormir a l’habitació d’un malalt, quan es tractava d’un nen, a una clínica. Saber la feina que una administrativa podia fer en una oficina dels “Sindicats” de l’època (l’anotació a mà en aquest passatge és, evidentment, “mama”: la meva mare va fer aquesta feina al mateix edifici que acull els personatges de la novel·la). En general, m’agradaria donar el toc de versemblança que, penso jo, ha adquirit el text en castellà quan es refereix a aquells anys, de 1958 quan comença l’acció, fins a 1965, que és el període que abasta el meu viatge al passat amb la ficció. Alguns detalls, em temo, seran difícils de reproduir: la setmana passada, precisament, vaig preguntar a la meva mare per la marca del cotxet de producció francesa dins el qual em passejava per la Rambla de Figueres quan jo era un nadó. Recordo haver-la sentit dotzenes de vegades explicar a coneguts i visites (el cotxet en qüestió fou “reutilitzat” pels meus quatre altres germans) els avantatges del model francès de quatre rodes altíssimes, molt més grosses que les de qualsevol model fabricat a Espanya. Recordo que n’estava tan orgullosa, d’haver-lo pogut comprar (imagino que a Perpinyà), que em va sobtar i decebre que no pogués respondre la meva pregunta. “El cotxet? Sí, era especial. La marca? Ni idea. Se m’ha esborrat del cap”.