ARLEQUÍN (2)

Escuadra hacia la muerte. Teatro Maria Guerrrero, Madrid 1953.

D'esquerra a dreta: Perez Puig (director), Miguel Àngel Gil, Juanjo Menéndez,

Agustín González, Sastre (autor), Adolfo Marsillach i Fernando Guillén.

Amb el propòsit de trobar una obra “irrepresentable” per motius polítics i/o morals a finals dels anys 50 a Figueres, m’he dedicat a llegir bibliografia sobre el tema. El dubte era si l’obra que la meva troupe de ficció havia de representar partia d’un text real o bé un d’inventat per a la ficció. En el cas de ser una obra real, primer de tot havia de existir en castellà i havia d’estar publicada (com a mínim impresa per l’autor: hi ha documents a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà –fons Tony Montal –que confirmen la rebuda de texts originals per ser representats per l’elenc). Penso improbable que en aquells anys fos senzill traduir, a Figueres, una obra escrita en anglès o alemany, per exemple. La censura, però, era més permissiva amb els autors estrangers (als anys 60 s’estrenen a Espanya, sense massa complicacions, obres de Brecht, Sartre o Weiss). Arcadio Baquero, censor “aperturista” de l’època, suggereix que possiblement les traduccions d’aquests autors estaven fetes per hàbils escriptors que sabien “esquivar” les normes en la seva versió dels diàlegs (en José Maria Pemán tradueix Greene o Duval).

Tot text a representar, havia de passar per la Junta de Censura. Normalment era el director del muntatge l’encarregat de presentar el text pel seu estudi a la Delegación Provincial del Movimiento (3 exemplars) juntament amb una sol·licitud oficial en la que s’especifiquen els noms dels professionals o amateurs que hi intervindrien. L’equip de censors (sovint “aperturistes” i “immovilistes” barrejats) emetia el dictamen en un imprès oficial que constava dels següents apartats:

a) Breu exposició de l’argument.

b) Tesis o missatge que transmet l’obra.

c) Valor literari i valor teatral.

d) Matís polític i matís religiós.

e) Judici general que mereix l’obra al censor.

f) Detall de les pàgines on s’han fet correccions o guixades.

g) Altres observacions.

h) Data i signatura.

Totes les obres eren sotmeses al seu estudi per part dels censors (també les d’autors més o menys afins al règim com ara Torrente Ballester o Jardiel Poncela) i existia una clara divisió entre les obres a estrenar en el circuit comercial (grans teatres) i les destinades a un públic minoritari (teatre amateur, teatre universitari dels SEU, teatres de “cámara y ensayo”). Hi havia autors espanyols clarament censurats, especialment en el circuit comercial, com Buero Vallejo o Alfonso Sastre. Es poden consultar molts informes del censors a l’Archivo General de la Administración a Alacalá de Henares.

Llegeixo obres de Sastre que sé que van estar prohibides, si més no en alguna època. La mordaza o Escuadra hacia la muerte, per exemple. Descobreixo de seguida que aquesta última va ser representada per la Agrupación Teatral Arlequín el mes de febrer de 1960. En dates anteriors, l’obra va ser autoritzada a estrenar-se només per a funcions de càmera i en condicions “de una puesta en escena llevada a cabo por organizaciones u organismos de significación política perfectamente definida y encuadrada en la línea doctrinal de nuestro estado”. Escuadra hacia la muerte fou presentada a la censura per primer cop el 1953 a Madrid. Alguns censors veuen en ella una incitació a la rebel·lió contra l’exèrcit (llegeixi’s aquí “règim franquista”). Tres companyies van veure negada la seva sol·licitud d’estrena de l’obra l’any 1958, tot i que moltes altres la van poder representar (fins i tot un grup de Banyoles). No he trobat, en els documents consultats, cap petició per part de l’Agrupación teatral Arlequín de Figueres, ni l’Alfons Gumbau, l’estudiós del grup, té notícies que ho fessin. Teatre amateur, poques representacions, grup subjecte a una institució com el Patronat (tot i que quan la van estrenar l’any 60 havien deixat l’entitat per passar a ser el grup del Casino menestral de Figueres)... Ben segur no van presentar el text per al seu estudi a la Delegación.

Si van estrenar Escuadra sense presentar-la a cap dictamen, podien haver-ho fet amb qualsevol text. D’estranquis, és clar. Un text amb càrrega política. Un text publicat i traduït al castellà. Un text d’un autor “perillós”. I més quan la intenció primera, a la meva ficció, era fer-ho a porta tancada, com una acció subversiva.

La biblioteca del meu pare a Figueres em dóna la pista definitiva. L’any 1958 va adquirir, no sé on, un volum editat per Losada a Mèxic el 1948 (l’edició que té el pare és la cinquena) traduït al castellà per Aurora Bernárdez, la dona de Julio Cortázar.