Segueixo la Marina Abramovic d’ençà que conec la seva obra. Nascuda a Belgrad el 1946, és una de les performers més reconegudes en actiu. El novembre, a Madrid, en un viatge de tres dies per anar a veure la trouppe de Pina Bausch ("Kontakthof mit Damen und Herren ab 65"), just sortir la Rosa i jo de veure l’exposició de la Marina Abramovic a l’espai La Fábrica, ens la vam trobar al Reina Sofía, a la sala final de l’expo “Rodchenko y Popova. Definiendo el constructivismo”. La dona mirava atentament el catàleg de la mostra i la Rosa em va xiuxiuejar que era la Abramovic. Impressionantment jove (una aparença de 20 anys menys, com a mínim, de l’edat que té), em va costar reconèixer-la. L’home que acompanyava la Marina, adonant-se que ens la miràvem amb insistència, ens va demanar si volíem que ens la presentés. Sí, és clar. El seu acompanyant, en anglès, li va anunciar que volíem saludar-la. Li vam dir que seguíem la seva carrera des de feia temps, que coneixíem la seva obra per catàlegs i vídeos. Que jo havia "intervingut" (havia posat els peus, literalment) en una instal·lacio seva a Kassel. L’Abramovic estava encantada amb l’exposició que acabava de veure (“ahir vaig inaugurar a La Fábrica. I ara m’escapo per veure aquesta meravella!”), ens va dir que vivia i treballava a Nova York, ens va agrair que la saludéssim i va celebrar que ens agradessin les seves fotografies exposades a Madrid.
No sóc gens mitòman, però reconec que em va encantar trobar-me-la allí i que tot s’hagués produit amb tanta naturalitat. Aquell vespre, a Teatros del Canal, mentre esperàvem que comencés la representació de "Kontakthof" amb els amics de la Funcional Teatre de Figueres, la vam tornar a veure. Ens hi vam acostar i li vam fer memòria de la trobada unes hores abans. Ens va assegurar que seguia la Pina des de feia temps (com nosaltres! Els fans incondicionals de les creacions de la malauradament desapareguda Pina!) i que li va encantar saber que la seva expo a Madrid coincidia amb la funció del Tanztheater de Wuppertal. L’endemà marxava a primera hora (“us ho dic de debò: passo mitja vida als avions. De vegades, quan sec a casa meva o a casa d’amics, faig el gest de cordar-me el cinturó de seguretat!”), ens va desitjar que l’obra ens agradés i va marxar. Aquest estrés social, imagino, la va obligar a sortir del teatre a mitja funció (la vaig veure creuar el passadís central de la sala i desaparèixer per una porta lateral).


Jo estic buscant un personatge. Volia que fos un actor, però finalment he decidit que seria un performer. Un performer a la recerca d’un concepte. Un performer que arribés a tal punt de barrejar vida i creació que finalment tot fos un. EL CONCEPTE. He pensat que seria interessant que per a ell, el fet que el seu pare el trobi després de quaranta anys de no saber-ne res, formés part d’aquest CONCEPTE. Vull dir que, per a l’artista, més important que retrobar-se amb el seu pare és el fet que això es produeixi, les condicions en les quals es produeix, els pensaments que d’aquest retrobament es deriven, les possibilitats que aquest retrobament tingui o no tingui èxit. El concepte de retrobar-se després de molt de temps és, per a ell, més valuós que l’acte de retrobar-se.
Us deixo amb la síntesi de la darrera acció que van realitzar la Marina Abramovic i l’Ulay l’any 1988, quan es van separar. La van titular The great wall walk. Se’n van anar a la Xina. Cada un es va situar en un extrem de la gran Muralla, separats per centenars de quilòmetres, i es van posar a caminar. Un cap a l’altre, durant mesos. Quan es van trobar, al bell mig de la seva extensió, es van saludar i van posar fi a la seva vida i a la seva feina conjunta. El concepte.
Jo, el segon començant per la dreta, dins les sabates de cristall d'amatista, a la instal·lació "Shoes for departure" que Marina Abramovic va idear per a la Docuementa IX de Kassel el 1992.
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina